Pinzell periodístic
Publicat: 2 abril, 2012 Filed under: Audiovisuals, Comunicació | Tags: comunicació, pintura, televisió Leave a comment »L’ésser humà sempre ha desitjat representar el seu entorn. Fins l’arribada dels mitjans de comunicació actuals, l’home ha usat la pintura per a fixar la història, per a explicar els fets rellevants i per a relatar a les generacions presents i futures els esdeveniments considerats dignes de recordar. La pintura és un precedent dels mitjans visuals nascuts als segles XIX i XX: cinema, fotografia, televisió videojocs… són hereus d’aquells primers intents de l’home d’atrapar i emmagatzemar les imatges del món que l’envolta. Podem entendre-la com un antecedent periodístic dels docusoaps dels mitjans audiovisuals d’avui en dia.
En aquest sentit, el segle XIX és molt prolífic en l’ús de la pintura com a testimoni del seu temps: els pintors s’erigeixen com a grans reporters de guerra. Es cerca comunicar els successos històrics de l’època, de la mateixa manera que avui ho faria un informatiu. Pintors com Goya, Delacroix o Géricault són els grans comunicadors del segle XIX, de la mateixa manera que la televisió i internet són mitjans de comunicació dels segles XX i XXI.
Atrapar un succés, una història, per després comunicar- la. Narrar un esdeveniment de l’època de forma que pugui interessar. Pintura i televisió. Una es dóna a conèixer de forma visual, l’altra d’un mode audiovisual, però l’essència comunicativa es mostra en ambdós de la mateixa manera. L’objectiu dels artistes, dels creadors segueix el mateix patró, tot i els dos-cents anys de diferència entre l’una i l’altra.
Quan la pintura perd l’hegemonia visual a l’hora de captar la realitat i esdevé un mitjà d’obsessions personals i d’expressions experimentals, és rellevada per la fotografia, el cinema i la televisió a l’hora de comunicar. La tradició pictòrica mil·lenària perdura en els nous mitjans, que continuen amb l’herència comunicativa dels seus antecessors aplicant-hi les novetats tecnològiques de cada època.
L’ésser humà mai ha deixat de representar allò que l’envolta. El seu afany per comunicar- se, la necessitat de representar el món que veu, que sent, és inherent a la seva condició. Per això quan va néixer l’home, va néixer la comunicació.
Arquetips immortals
Publicat: 2 abril, 2012 Filed under: Audiovisuals | Tags: audiovisuals, cinema Leave a comment »El nostre imaginari està ple d’arquetips que es repeteixen, d’uns patrons argumentals que s’han desenvolupat primerament a la mitologia, a la tradició oral i escrita, a l’obra teatral mítica i literària, i més tard a les pel·lícules o a les sèries de televisió.
“Les narracions -com apunten Balló i Pérez a La semilla inmortal- que el cinema ha explicat i explica, no són altre cosa que una manera peculiar de recrear les llavors immortals que l’evolució de la dramatúrgia ha anat encadenant i multiplicant”. Són els anomenats relats eterns que conformen el nostre imaginari, el nostre univers cultural.
Les obres mítiques han proposat un tema, un argument. I el cinema, l’art més característic del segle XX, ha sabut com ningu més evocar aquests models narratius anteriors, fent-los seus, reinventant-los, explicant-los amb un llenguatge propi, particular, contemporani, amb una posada a escena de tal manera que cada història sembli nova. Una forma contemporània d’entendre una argument etern ja explicat anteriorment. Ha aconseguit transformar arguments immortals en pel·lícules diferents, de tal manera que un mateix argument es pot trobar en films que aparentment poc tenen a veure entre si.
Des d’històries de viatges, d’aventures, de conflictes dins la comunitat i els visitants bons o malignes, els seus màrtirs o heroïs, de l’esplendor o la decadència. De l’amor, evidentment, en totes les seves formes, dificultats, prohibicions i tabús. De l’ambició de poder. De la identitat i la seva pèrdua… Tots ells, argumens eterns, han sabut mutar permanentment, entrellaçant-se proporcionant històries noves per al cinema, que s’ha mostrat com el perfecte hereu i receptor de totes elles.
Revolució tecnològica: periodisme, empreses i ciutadans
Publicat: 19 abril, 2011 Filed under: Periodisme | Tags: ciutadania, comunicació, digital, empreses, mitjans, periodisme, revolucio 2 Comments »El periodisme digital sorgit a partir de la revolució tecnològica ha agafat a moltes empreses del sector en fora de joc. Aquestes són, en general, molt rígides i poc amigues dels canvis. Bona part no s’han sabut adaptar -tampoc els seus models de negoci- als canvis que aquesta revolució comporta. Els costa assimilar l’enorme poder de la xarxa i de les noves plataformes de distribució, ja que durant anys s’han regit per les mateixes premisses, amb resultats tant satisfactoris que no han vist la necessitat d’evolucionar. Els nous formats en que es distribueixen els continguts i les noves possibilitats d’interacció amb el públic demanden noves estratègies empresarials més adequades al nou paradigma comunicatiu.
I moltes vegades aquesta falta d’adaptació s’acaba pagant amb el propi professional del periodisme, principal actiu de l’empresa. Ens trobem davant de casos de descapitalització de redaccions i d’abaratiment de costos, el que acaba per comportar una davallada en la qualitat del producte final. A la vegada, tampoc es pot oblidar que al periodista li està costant reciclar-se i introduir en la seva feina noves formes de treballar. Crear dinàmiques i hàbits propis del context digital en comptes d’enrocar-se en un d’analògic cada cop més obsolet. L’autocrítica és també molt necessària a la professió periodística.
Aquesta digitalització no només afecta al propi professional i a l’empresa de comunicació, sinó que ha modificat la relació entre aquests i el consumidor final de continguts periodístics. Ha canviat la forma en que els ciutadans accedeixen a la informació, ja que ara no són simples consumidors passius, sinó que gràcies a la revolució tecnològica tenen la capacitat d’interactuar amb els continguts generats per professionals del periodisme. A més, aquests han esdevingut multiplataforma i poden ser accedits amb una immediatesa mai vista i des de qualsevol lloc, ja sigui mitjançant smartphones, tablets o ordinadors, el que trenca els esquemes típics de distribució de continguts.
Precisament aquests gadgets són els que doten al ciutadà del poder per a generar contingut. Els anomenats periodistes ciutadans són capaços d’elaborar contingut nou a partir de les seves vivències quotidianes i arribar on sovint els periodistes professionals no poden. Són capaços de transmetre aquesta informació instantàniament a través de la xarxa, el que en genera una redifusió a l’instant. Mitjans de comunicació com Twitter (sí, he dit mitjà de comunicació i no xarxa social) en faciliten enormement la difusió. Tot plegat ha generat un canvi en els rols clàssics d’emissor-receptor de continguts.
La revolució tecnològica ha comportat uns canvis brutals en un context periodístic que es creia molt segur de si mateix i de la posició hegemònica que ocupava a la societat. Les transformacions derivades de la digitalització han descol·locat, tant a les empreses i grups de comunicació com al propi professional del mitjà, que s’han vist avançats per l’esquerra per una tecnologia que ha envaït tots i cadascun dels racons d’aquesta societat.
Però aquesta revolució no s’ha de veure com una amenaça, sinó com una oportunitat. Una oportunitat de reinventar-se, amb noves estratègies comunicatives per tal d’arribar, d’apropar-se millor a una ciutadania exigent que demanda cada cop més i sobretot millors continguts.
La teleporqueria, o la industrialització de la cultura
Publicat: 19 gener, 2011 Filed under: Audiovisuals, Periodisme | Tags: comunicació, cultura, indústria, teleporqueria, teories, tv 1 Comment »Quan ens referim a teleporqueria no parlem d’un gènere televisiu concret ni limitat sempre a l’entreteniment, sinó d’una variada tipologia de modalitats televisives com la teleralitat, programes del cor, infoxous, concursos i fins i tot determinats informatius.
Els anomenem teleporqueria perquè en aquests programes es produeix una degradació caracteritzada per la vulneració de drets fonamentals i la falta de respecte envers als valors cívics i democràtics. Tot plegat amb la intenció de convertir en espectacle la vida de certs personatges que es presten a ser manipulats a canvi d’un suposat prestigi televisiu i/o contraprestacions econòmiques. Amb això es busca aconseguir una audència elevada, immediata i de baix cost.
Amb la influència dels mitjans de masses la comunicació s’ha convertit en massiva i la cultura de masses s’ha vulgaritzat. Els programes de teleporqueria industrialitzen els seus continguts convertint-los en mercaderia: és la indústria de la cultura. No desenvolupen la capacitat crítica de les persones, sinó que provoquen mentalitats rígides i homogeneïtat psíquica. En aquest sentit, els mitjans que programen aquests formats no són un instrument d’alliberament de la societat, sinó d’alienació.
Aquests tipus de programes es dediquen a difondre uns discursos concrets, degradats i trivials, cercant l’espectacularització i l’acceptació acrítica de la societat com si fossin els únics possibles. Es considerarà que tenen èxit només si aconsegueixen produïr un cert rendiment econòmic.
L’escola de Frankfurt considerava els mitjans de comunicació instruments de manipulació. D’aquesta manera quan les persones consumeixen teleporqueria s’identifiquen amb unes pautes concretes de conducta, que s’imposen a través de continguts repetits, redundants. Cerquen l’harmonia social amagant-ne les contradiccions i asseguren el manteniment de l’ordre social. La persuasió de la teleporqueria es basa en la seva capacitat d’impacte directe mitjançant la simplificació i la superficialitat dels seus continguts, que varien molt poc respecte uns prototips perfectament fixats. Això produeix una uniformitat en els seus missatges que afecta tant les capes socials poc il·lustrades com amb un cert nivell d’il·lustració.
La cultura de masses en la que s’emmarquen els formats de teleporqueria es caracteritza per l’estandarització i la repetició. Una estandarització paradoxal, ja que el que cerca la societat de consum és la diferenciació. Aquesta es contrarresta mitjançant la identificació amb el model ideal de les classes dominants, en aquest cas, en el model dels protagonistes d’aquests programes. El públic s’hi identifica el que acaba per produir una homogeneïtzació de la societat.
La indústria de la cultura és la indústria de la consciència i un dels productes més importants són els valors. Però no tots són rendibles per als programes de teleporqueria, els quals ens remeten sempre a uns mateixos valors que serveixen per a sostenir l’actual statu quo. Un dels més importants és l’èxit, adquirir notorietat i destacar, independentment de com s’assoleixi.
Tot plegat ens condueix a la unidimensionalitat derivada de l’acció de la teleporqueria. Aquests valors ètics, polítics, econòmics, de benestar i d’hàbits s’imposen imperativament sense possibilitat de comportaments alternatius, com una forma de pensar unidimensional a la que ens hem d’amotllar si volem viure dins el marc social establert.
Afortundament no tots volem viure dins el marc social establert. No en aquest. Seguirem fent pedagogia. Persistirem.
Like this:
El periodisme revolucionari en el nou context digital
Publicat: 11 gener, 2011 Filed under: Periodisme | Tags: comunicació, estructura, internet, massmedia, mitjans, periodisme, revolucio, xarxa Leave a comment »El periodisme revolucionari postula que internet i el que representa (comunicació digital, interactivitat a la comunicació horitzontal i vertical, accessibilitat global…) marca un moment de canvi a la hisòria del periodisme. Creu que una plataforma tecnològica tant avançada i amb tantes possibilitats de comunicació amb la audiència, a la pràctica conduirà al periodisme a crear contingut per ser publicat on line primerament, i a partir d’allà a d’altres suports tecnològics. També opina que internet és una eina indispensable per a la l’exercici de la professió. A la vegada, advoca per una disminució del paper del periodista com a mediador i per un augment de la seva fiscalització per part de l’audiència, apropant-s’hi cada cop més.
Davant l’actual model de desenvolupament tecnològic la idea de periodisme revolucionari podria esdevenir molt viable, tot i que durant els últims anys també ha demostrat les seves mancances.
En primer lloc cal destacar la credibilitat. Els mitjans de masses tradicionals ofereixen credibilitat, ja que algú s’assegura de contrastar les informacions i en la majoria de casos l’usuari no té els coneixements per poder fer-ho. Per això a internet necessita a algú que validi la informació. Els mediadors, igual que els periodistes, continuen esdevenint fonamentals per asegurar la credibilitat de la informació. Per això el seu paper és essencial i difícilment substituible. En comptes d’una substitució estem assistint a una complementació de l’accés per part de l’audiència a continguts originaris de la pràctica periodística, és a dir, les notícies i la seva complementarietat amb la informació aconseguida directament de fonts primàries o simplement opinions barrejades amb noticies com blocs.
No ens podem oblidar de la relació dels mitjans amb la dimensió financera i econòmica, doncs els diaris, la televisió i la ràdio van entendre que havien de ser a internet, i ho van fer per diferents motius: per por a perdre’s la revolució en curs, perquè internet és una eina de treball i d’ajuda al periodista, perquè van pensar en una nova oportunitat de negoci, per una estratègia de supervivència o per reposicionar-se davant als altres mitjans de comunicació.
A internet es redefineix el paper del periodista, recorrent a nous condicionaments étics. Com a tal tindrà sentit parlar d’un nou tipus de periodisme. Aquest qüestionament étic sorgeix de les característiques base que internet posa a disposició de qui pretengui produir continguts en aquest mitjà: hipertextualitat, interactivitat, multimediacitat, interrelació en xarxa i usabilitat.
