Crònica d’un referèndum clandestí

Si no fos un periodista mediocre i jubilat, diumenge hauria escrit una crònica del 1-O. Hauria explicat que a quarts de sis del 1-O vaig em vaig trobar una colla de gent a la porta del col·legi electoral. Dins molts joves. Alguns no tenien els 18 anys. No podrien votar, però volien participar i implicar-se. Tothom es coneixia. De l’escola o l’institut. Del camp de futbol o del basquet. Dels grups d’escoltes o l’esplai. Tots, menys un “catxes” que havia passat la nit allí i ningú sabia qui era. Parlava poc i les seves històries no feien el pes. “Però si ajuda, rai”, va sentenciar algú.

Van arribar els Mossos. La gent va fer pinya davant la porta. “Ens deixeu passar, si us plau”, van demanar, i un “NO” rotund va trencar el silenci. La parella es va retirar uns metres a parlar per telèfon. El “catxes” era a un racó. Va passar l’estona i la gent es va acostumar a la presència dels Mossos. Va tornar el run-run de les converses al voltant dels mòbils: “hi ha cens universal, ho ha anunciat el conseller”. Mentre, arribaven per accessos discrets caixes grosses i petites que desapareixien per passadissos i aules.

Era diumenge a les 6 de matí. Què passava? Un país de 7 milions d’habitants, amb més de 5 milions de ciutadans amb dret a vot, es disposava a fer, clandestinament, un referèndum. Ho escric i sona estrany. Molt estrany.

Els agents electorals van identificar quatre presidents de taula, però en faltaven dos més i alguns vocals. Aviat es van completar els equips amb la gent que feia cua. Dins, ja s’havien organitzat les taules, paperetes i sobres. “Ei, no pots fer fotos” va cridar una dona al “catxes” que era a la tarima de la sala amb el mòbil. “No, no, si no en faig” es va excusar sense convèncer ningú.

Es van repartir uns sobres amb justificants per a la feina i altres papers. Instruccions: “ompliu les actes de constitució de les taules”; “no calen els sobres per votar”; “a cada taula us heu de connectar amb un mòbil a la web: http…” “ara us donem la contrasenya de la vostra taula”. Tot d’una apareixen les urnes i la sala esclata en aplaudiments. Tot a punt.

Es consulta el cens pel mòbil i el primer votant posa la papereta en la urna. Esclata l’emoció i els aplaudiments. En cada taula vota el primer i el sistema cau. L’alegria ha durat poc. Tot s’atura. Fora la cua per votar forma una llarga serp. La parella de Mossos segueix al seu lloc. Passa una patrulla de la policia local. Tothom corre a reforçar la pinya de la porta. Les policies parlen, la local marxa i torna la calma.

El mòbil ho canvia tot

Dins el sistema informàtic es recupera. El “catxes” consulta webs i codis de taula, la gent s’hi encara i desapareix del col·legi. Es canvien les adreces on consultar el cens un i altre cop. Hi ha una guerra informàtica però, a cops de telèfon, registres manuals i connexions intermitents es va fent. Una dona es queixa: “en todas las votaciones esto va mas rápido. Votar lleva un minuto”. El president de taula li explica que no tenen les llistes de votants en paper, que aquest cop s’han de consultar a la web i aquesta falla. No se la veu massa convençuda, però s’espera.

Sembla una votació normal si no fos que tots es fan una foto en el moment de posar la papereta a l’urna. És un “jo hi vaig ser”. Els mòbils ho han canviat tot. Permeten consultar el cens i registrar qui ha votat, resoldre dubtes amb l’organització, fer-se la foto votant… i aviat veure les actuacions policials a diferents col·legis electorals.

Els membres de les taules estan aclaparats. Els votants els donen les gràcies. Com si els fessin un favor. Els donen la mà. Molts, però molts votants, estan tant emocionats que ploren i tot. Dones vestides de votants convergents dels 90 semblen alliberades. Com si haguessin esperat tota la vida aquest moment. Joves amb pírcings i mans aspres se les miren de reüll amb un somriure. Ni uns ni altres saben qui s’està equivocant. Hi ha a la sala cert ambient de catarsi. Quasi tothom coneix un o altre de les taules. Retrobaments. Abraçades.

Amb les notícies de repressió augmenta la tensió. Rumors de “ja venen”. Corredisses a les portes del col·legi. Dubtes de si amagar les urnes. Una dona gran arriba tremolant, espantada pel que pot passar. Plora pel que ha vist a la tele. Es pateix per si li agafarà un patatús. El fill intenta tranquil·litzar-la mentre explica que, tot i estar així, ha fet que la porti a votar tant si com no. Sembla disposada a votar ni que sigui l’últim que faci.

Hi ha molta emotivitat. I una determinació que creix amb cada vídeo compartit a les xarxes, perquè els fa conscients que el referèndum clandestí s’està fent a tot Catalunya. No els han “des-urnat”.

A quarts de sis el flux de votants afluixa. Es decideix tancar el col·legi i centralitzar les urnes de tot el poble en un sol col·legi. Es retira tot el material. Es desfà el cordó de gent. Quan no queda ningú els Mossos entren i comproven que no hi ha material electoral. Les aules i cadires estan en ordre. Demà poden reprendre les classes del institut.

Al col·legi centralitzat retroben el “catxes”. Quan algú s’alarma convençut que és un “infiltrat” llueix una acreditació d’apoderat d’ERC. Si és un “infiltrat”, és un “infiltrat” a ERC. La gent te el dubte de si ha vist fantasmes, però és el mínim que pot passar si fas un referèndum clandestí, auto-organitzat  i hi participen més de dos milions de ciutadans.

Al carrer hi ha una gernació. Sona música i es canta “hem votat”. Estan convençuts d’haver-se guanyat el dret a constituir un altre país.

Ai! si no fos un periodista mediocre i jubilat, quantes coses escriuria.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s