portada del Periódico

Xarxes vs diaris, conflicte de poders

Barcelona 17-A, un cop molt dur per la premsa

La batalla entre El Periódico i la Generalitat, arrel dels atemptats de Barcelona i Cambrils, forma part de la guerra política al voltant de la qüestió de Catalunya. El Periódico i la majoria de mitjans d’una banda i de l’altra no informen, es posicionen. Tenen línia política, no editorial.

Aquest dies també s’han analitzat els interessos empresarials en els posicionaments dels mitjans. Sens dubte són un factor rellevant, en especial en el cas del grup d’El Periódico amb una situació econòmica incerta.

Però hi ha més. En la premsa tradicional hi ha ràbia per la pèrdua del monopoli de l’agenda pública a Catalunya.

Amb sis joves morts a trets a mans de la policia, fa deu anys tots hauríem llegit referències a la “versió oficial” o a la “versió policial”. Aquesta sola referència ja hagués posat en quarantena el relat dels Mossos davant l’opinió pública. Fins fa quatre dies els Mossos eren sospitosos de tenir predisposició a l’ús desproporcionat de la força arrel de casos com els d’Ester Quintana i Juan Andrés Benítez. Els Mossos i el Govern haurien estat a la defensiva des del primer dia.

Però aquest cop tot va anar diferent. En pocs minuts l’opinió pública va tenir notícia de l’atemptat a través de les xarxes socials. I en mig del caos inicial, els comptes dels Mossos i la seva versió es van convertir en la referència més fiable. El seu relat va marcar l’agenda a tots els mitjans de comunicació, tant a les xarxes com al paper, les ones i la pantalla.

Qui va ser el primer? Qui tenia l’exclusiva? A qui s’havia de seguir o contradir? Al tuitter dels Mossos. Fos per dir a qui s’havia de creure (hi ha ostatges a un bar de la Rambla o no?), què s’havia de difondre (les fotos amb víctimes a les portades són publicables o no) o com s’havia de tractar els “terroristes” (abatre’ls, que ni tan sols eren presumptes).

Per primer cop la informació del govern marcava l’agenda informativa dirigint-se directament a l’opinió pública, sense que cap president hagués de trucar als directors dels diaris, com l’11M. I no hi va haver marge per a la premsa. La necessària unitat contra el terrorisme la va liderar i capitalitzar el govern, i de pas es va evitar per uns dies que es convertís en sinònim de “unidad de España”.  Recordem que El Periódico va publicar la seva exclusiva passats 55 minuts dels fets i després va haver d’esperar més de 10 dies a recuperar-la.

La manifestació del 20 d’agost va servir als mitjans per intentar reconstruir el seu control de l’agenda pública a Catalunya. La polèmica de la “presumpte nota de la Cia” va ser en primer lloc una batalla política. També tenia motivacions empresarials i econòmiques. Però cal no menystenir el component de venjança dels mitjans tradicionals per la pèrdua del monopoli de l’agenda pública.

I els mitjans que no es van alinear contra els Mossos i el govern? Uns es “posicionaven” per “contribuir a la victòria”. Alguns, a més, tenen el seu únic nínxol de negoci en el “procés”. Altres encara intenten fer periodisme.

Tot això ha estat un nou cop per una premsa en crisi, amb greus dificultats econòmiques, en un procés de retrocés continuat i que ningú sap cap on va. Jo tampoc. Però se que mai més serà com abans. No es tracte de si és millor o pitjor. És.

PD.: aquesta entrada és de la primera setmana de setembre de 2017. No es va publicar fins el desembre per raons d’oportunitat. 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s