La imatge de la revolució i la revolució de les imatges

La foto més significativa del segle XX… no existeix

L’assalt al Palau d’Hivern de Sant Petersburg, considerat el moment culminat de la Revolució Soviètica, no té foto. Només tenim el succedani d’Eisenstein a la pel·lícula Octubre! Però tampoc tenim foto de la Revolució Francesa ni de tota la història anterior a la Primera Guerra Mundial. No és tan estrany. La fotografia tot just començava. Sembla que era de nit. I el més acreditat cronista internacional de la Revolució, l’americà John Reed, aquella nit va anar al teatre i es va assabentar de la Revolució en acabar la funció.

Però tenim fotos de la Revolució Soviètica i són l’inici d’una revolució comunicativa que arriba fins avui. Una selecció d’un centenar s’exposen a Perpinyà fins el 17 de desembre.

La posada en escena

rusa4

Fa 100 anys no hi havia mòbils i fer una foto requeria una càmera gens discreta, però també temps d’exposició considerables. Així a les fotos de les grans manifestacions de febrer de 2017 sempre hi veus algú que mira a càmera i una composició que fa sospitar d’una posada en escena. Forma part de la revolució de la història explicada en imatges. La posada en escena perdura fins avui, passant pel milicià caigut de Capa al front de Córdoba, el cavall mort utilitzat de barricada el 19 de juliol a Barcelona de Centelles, el peto de Doisneau o els salts d’Sting en els concerts de les seves gires.

A l’exposició de Perpinyà n’hi ha més: milicians armats sobre els parafangs d’un cotxe o en posició d’apuntar i disparar els fusells. Més o menys com ho veiem avui a la tele quan ens ensenyen a Síria militars disparant parapetats en una finestra i no podem saber a qui, ni si de veritat hi ha batalla.

 

El photoshop

Més curiosos resulten els retocats: el rètol d’una botiga reconvertit en pancarta reivindicativa, o les pancartes negres amb lletres blanques virades a pancartes blanques amb lletres negres, perquè poder llegir millor. Ja es veu que el photoshop pràcticament es va inventar simultàniament a la fotografia. I a partir de la Revolució la tècnica es va anar perfeccionant. I la intenció refinant per reescriure la història també amb imatges: allargar una tribuna des la que parla Lenin per esborrar a Trotsky o retallar la silueta d’una imatge d’Stalin per afegir-lo a una foto de Lenin a la residència de Gorky. Indici de que no es disposava de cap foto significativa en que estiguessin junts.

La persistència de l’escultura

De les escultures gregues (veure l’exposició Agon! al Caixaforum de Barcelona) a les manifestacions de l’11 de setembre a Barcelona hi ha una gran competència agonentre imatges i escriptures per construir la història. I les imatges han estat històricament l’arma del poder, o potser és que tenen més poder de comunicació. Els teòrics diuen que es descodifiquen molt més ràpidament amb gran impacte emocional, mentre el relat implica raonament i reflexió. Segurament tot va començar amb les pintures rupestres, però en temps antics no era tan fàcil reproduir imatges. En època dels romans es podien reproduir escultures de l’emperador i distribuir-les per tot l’imperi. Però pocs eren els que es podien pagar una escultura que reproduís la seva imatge. Això requeria tenir poder, com a mínim adquisitiu, i també donava poder. Us podeu imaginar una conversa en algun fòrum de l’època: “si no tens una escultura no ets ningú”. Les peanyes conservades a Tàrraco ho testimonien.

La revolta cristiana va consistir en l’expulsió de les imatges del temple, i va servir per establir el relat oral primer i de les escriptures més tard com a fonaments d’una identitat col·lectiva contestatària del poder. Com eines de comunicació les imatges tenen avantatges i inconvenients respecte del relat. Però la radicalitat amb que el cristianisme primitiu condemnava les imatges, que fins avui perdura entre els protestants i els musulmans, indica el poder que tenien, i tenen.

Quan l’aparell de comunicació de l’Imperi va adoptar el cristianisme per constituir-se en església catòlica no va trigar en recuperar les imatges com a vehicle de comunicació de la seva història. Podeu experimentar molt físicament aquesta oposició a la mesquita-catedral de Córdoba. Us recomano la visita nocturna. A Amèrica, històricament, més d’una cultura rebutjava la reproducció de la imatge de les persones. No hi podia haver una persona amb dues imatges, una d’elles robava la personalitat a l’altre, argumentaven, i per tant qui generava una imatge d’algú altre el podia manipular.

Torno a la revolució soviètica. Quan els revoltats van adoptar les imatges per apuntalar rusaescultel seu poder, la fotografia, el cine i l’art d’avantguarda soviètic van revolucionar la comunicació del segle XX. Però a la vella Rússia, que tot just sortia del règim del Zar, encara quedava un pou de la vella cultura icònica progressivament recuperada pel règim estalinista. I així les múltiples estàtues de Lenin han arribat fins els nostres dies en gran part d’aquells territoris.

Sospito que a Catalunya tampoc ens hem alliberat d’aquesta síndrome. Quan Pasqual Maragall va accedir a la presidència de la Generalitat va demanar que no es posés la seva fotografia en aules i despatxos en substitució de la imatge de Pujol. Va ser el seu primer gran fracàs i un mal auguri per a la seva presidència. La maquinaria del petit poder de la Generalitat no en va fer cas i la seva foto va passar a presidir actes i plenaris arreu del país. L’aparent entronització pública del seu poder delatava el poder que no tenia per canviar la cultura comunicativa del país.

 

Les xarxes socials

rusa6

El primer que va fer Lenin després del triomf d’octubre va ser recuperar la publicació del diari Pravda, que considerava l’eina fonamental de la Revolució, ja que és la comunicació la que organitza la societat. Havia escrit i defensat a tot arreu la necessitat de tenir un corresponsal a cada fàbrica i a cada barri. Gent del poble que expliqués que passava arreu i compartís problemes i lluites, una informació horitzontal que generés models d’acció popular per oposició a la comunicació vertical del poder tradicional. Falta saber si a la Rússia de fa 100 anys hi havia prou socialdemòcrates capacitats per tenir corresponsals a tot el país. I cal recordar que amb les tecnologies de l’època les dificultats per materialitzar aquest projecte com a base de l’organització d’una nova societat semblaven insalvables. Però, models polítics a banda, el projecte de Lenin s’ha materialitzat 100 anys després i en diem xarxes socials. Ara hi ha un corresponsal a cada mòbil i és capaç de generar poderoses imatges.

La societat que en sorgirà d’aquesta nova dinàmica comunicativa encara està per descobrir, o millor, per construir. No se quina és o serà la foto d’aquesta revolució del segle XXI, però aquest cop segur que la tindrem.

 

PD.: totes les fotos reproduïdes pertanyen a l’exposició “1917 La révolution qui a change le monde” al Centre Internacional du Photojournalisme (Convent de Minimes, Rue Rabelais -66000 Perpinyà), excepte la portada de Pravda i l’escultura grega, de l’exposició del CaixaForum.

Les fotos de l’exposició són de la col·lecció de Michel Lefebvre. Les de la revolució de febrer de 1917 són de l’estudi Bulla i Steinberg, de Petrogrado. La resta d’autors o no eren identificats a la exposició o no els he identificat jo. Perdoneu la badada.

Con a curiositat reprodueixo el peu de foto de la imatge destacada: 

1rusapeufoto 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s