L’art, les dones i el jo

Lectura i comentaris de:

La dona que mira els homes que miren a les dones

Assajos sobre feminisme, art i ciència

Siri Hustvedt

Edicions 62 – Abril 2017 (original 2016)


(Els texts en cursiva i sanguina són reflexions i comentaris meus.)

Ja ho diu la ciència que un hi troba gust en llegir coses que encaixen amb el que un mateix pensa. I si hi afegeix dades i genera nous pensaments encara més. És el cas d’aquest llibre i la meva dèria per la comunicació. 

Si he entès bé la segona part del llibre, “Què som? Conferències sobre la condició humana”: ”Jo” em defineixo davant teu a través d’una comunicació: “em dic tal, vinc de tal, em dedico a tal, soc… etc”. Per tant soc una construcció comunicativa, un “discurs”, en el que “jo” em defineixo a mi mateix com si em mirés des de fora, com si fos “ell”. Una tercera persona. De fet si et comuniqués què es ”ell”, un altre, ho faria exactament igual. Sense un “tu” (segona persona) a qui comunicar-li, aquest “jo” no existeix.

Ep!, que aquesta segona persona puc ser “jo” mateix. Ja ho diuen que quan es comunica, quan s’escriu, sempre es fa perquè algú ho llegeixi (escolti). Es a dir que si reflexiono sobre què soc, em trobaré a mi, en primera persona, un “jo”, intentant comunicar-me amb mi com si fos una segona persona, un “tu”, per explicar-me qui soc jo com si fos una tercera persona, un “ell”.

Es veritat que semblem una mica complicats. Però no som nosaltres els complicats, és l’intent de comunicar-ho el que es fa difícil. En realitat jo soc un cos present i prou. I “prou” dic com si fos poca cosa. El cos té una certa experiència acumulada. Aquesta experiència és totalment individual i determina la reacció que tindrà aquest cos en cada moment, es  a dir en el present que és l’únic temps en què existeix. Condicions: pertany a una espècie (amb tota la seva evolució) i es desenvolupa en societat:  “Ningú arriba a ser res tot sol”.

És aquest cos, en el meu cas ara ja una mica atrotinat, que percep, pensa i és parcialment conscient de si mateix… i es relaciona amb altres… es comunica… La comunicació forma part fonamental de l’experiència vital i afecta tant el conscient com l’inconscient, és a dir les coses que tenim “ordenades” en el nostre jo comunicatiu, com aquelles que tenim dins el cos, que hem experimentat, però no les tenim “ordenades” i per tant no les podem comunicar. Amb això tenen a veure fenomens difícils d’explicar científicament com els resultats (siguin quins siguin) de la psicoanàlisi o l’efecte dels placebos. Es a dir: la comunicació activa mecanismes interns dels que no som conscients més enllà del contingut codificat de la comunicació. Si en voleu una prova científica observeu les reaccions del vostre cos (del vostre jo) mentre veieu una peli porno o gore.

Espero que t’hagi costat una mica seguir-me, perquè com diu la Siri: “el que es llegeix sense esforç, sovint també s’assembla molt al que ja s’ha llegit altres vegades”, i doncs potser t’hauré fet perdre el temps.  Però si t’ha interessat i t’has quedat amb ganes de més, doncs llegeix la Siri.

A continuació algunes cites del llibre que m’han cridat l’atenció, amb el títol del capítol i la pàgina on comença. 
Mapplethorpe/Almodovar: punts i contrapunts (pg 67)

“Per a tot esser humà, la distància, la impossibilitat d’aconseguir el que vols, és excitant.”

Sontag i l’art verd: 50 anys després (pg 95)

“… la relació entre el perceptor i la cosa percebuda continua sent un enigma filosòfic que gira sobre el tema dels límits. Tothom està d’acord que el consum continuat de menjar porqueria té efectes nocius sobre les persones. Què passa amb el consum diari d’estereotips mediatics, dins i fora del porno?”

“La paraula que s’utilitza per descriure la ficció complaent del gènere que sigui és “accessible”. Curiosament, avui dia s’entén que l’accessibilitat és bona per si mateixa. Gairebé mai no es recorda que el que és fàcilment accessible, el que es llegeix sense esforç, sovint també s’assembla molt al que ja s’ha llegit altres vegades”

No són competència (pg 117)

“A més a més, els homes no són els únics que es resisteixen a les qualitats codificades com a femenines. Hi ha moltes dones que adopten postures masculines, en funció del lloc on es trobin al món.”

(Certament la cultura dominant, en aquest cas el masclisme, és comú a tota la societat que organitza, no només al grup dominant sinó també als estrats dominats. Per això és difícil de visualitzar un alliberament social conscient liderat per un grup dominat, com proposava Marx).

“El coneixement i el fet de saber pensar bé a partir d’aquest coneixement són eines poderoses”

“L’erudició no és el que fa bona una obra”

“L’estatus masculí, l’orgull i la dignitat depenen del que pensin als altres homes. Les dones no compten. (…) Des d’aquesta perspectiva cega, els homes ignoren o suprimeixen les dones perquè la idea que puguin ser rivals en el terreny dels assoliments humans és impensable. Enfrontar-se a una dona , a qualsevol dona, és necessàriament castrador. “

El jo escrivent i el pacient psiquiàtric (pg 137)

“Una paraula en llavis d’una persona no és el mateix que la mateixa paraula als llavis d’una altra”  …. “Les relacions de poder impregnen el llenguatge”

“La naturalesa de les paraules és que es poden compartir amb els altres, però també formen part de la nostra geografia mental privada, i el seu significat té una codificació personal”.

A la consulta (pg 163)

“Una emoció no pot ser fictícia. Si mentre somio, llegeixo o m’invento personatges i històries per a les meves novel·les sento por o goig, l’amor i l’esglai que sento són reals encara que els personatges no ho siguin. És la veritat de la ficció.”

Territoris fronterers (pg 185)

“Les nostres taxonomies, les nostres categories, les nostres veritats varien. La veritat objectiva o en tercera persona del neurocientífic no és la veritat subjectiva en primera persona de l’artista”

“El discurs en tercera persona de bona part de la literatura acadèmica correspon a un autoritari senyor Ningú. Tothom sap que allà hi ha algú, però que aquest algú ha desaparegut del text excepte com a autor o coautor, un nom o una llista de noms. També en el cas de la novel·la, la veu que parla des dels núvols …, però la novel·la demana un acte de fe que l’article científic no requereix. … és un intent de netejar la taca de la subjectivitat, de la “tovor”. Aquesta neteja no s’aconsegueix sent omniscient, sinó gràcies a un consens intersubjectiu entre tothom que coneix les normes i juga al mateix joc”.

“És una obvietat manifesta que estudiar la ment/cervell des de fora no és el mateix que tenir una ment/cervell al crani i mirar el món de fora. A dins som del tot inconscients dels procediments neuronals, químics, que tenen lloc al nostre cervell, i des de fora els pensaments, els sentiments i les percepcions són invisibles”.

“La majoria de pensadors contemporanis són provincians. Rarament abandonen els arguments dels seus compatriotes més propers en favor dels que provenen dels estrangers”. (Diria que és universal, és l’entorn cultural en que es forma cada u. Dins aquest entorn cultural hi haurà tendències obertes a la descoberta, per necessitat de canviar les coses o senzillament el punt de vista, i la descoberta pot estar dins del nostre entorn o importar-se d’altres entorns. També hi ha tendències a la defensiva, immobilistes respecte al nostre entorn. “Provincianes” poden ser les dues tendències. Una per tancament respecte a la resta del món, l’altra per menyspreu a la pròpia cultura, per complex d’inferioritat.)  

“És fàcil que l’emoció i un dels seus fills, el desig, acompanyin la percepció”.

La tercera persona, ell, és una creació meva, una creació del jo. El que ell diu, pensa o fa no és més que el que jo crec/percebo que diu, pensa o fa. La realitat del que ell diu, pensa o fa només la pot expressar ell en primera persona, es a dir un altre “jo”. Però si ho fa en relació a mi ja no és ell, és tu.

Convertir-se en altres (pg 213)

“Quan es dona nom a una cosa se la fa sortir del rerefons indiferenciat per posar-la sota el focus del primer pla”

“Ningú arriba a ser res tot sol”

Abans de reconèixer a un mateix al mirall ens reconeixem en els altres i hi ha un efecte mirall sobre el que veiem que fan els altres. Entre altres, apart del procés d’aprenentatge per imitació, aquest mecanisme funciona amb la pornografia.

Es correspon amb la dificultat d’establir on acaba el meu jo i on comença la resta del món. Cosa que s’aprèn al llarg de la vida, però hi ha gent amb trastorns que no comparteix el cànon general. A més hi ha una constant tendència a la “barreja”, perquè les emocions transiten dificultant establir límits clars entre jo i l’altre. És també un component central de la comunicació i en especial de l’art.

(He perdut una frase interessant al final d’alguna de les pàgines senars, i no aconsegueixo trobar-la. Pot ser una pèrdua definitiva si fos una interpretació personal (meva) del moment en que la vaig llegir més que una frase literal, tot i que no renuncio a tornar a llegir tot el llibre per buscar-la.)

Juliol de 2018

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s