Portada del llibre Españopoly d'Eva Belmonte

Poder, democràcia i BOE

Lectura i comentaris de: 

Españopoly

Cómo hacerse con el poder en España (O, al menos, entenderlo)

Eva Belmonte

Ariel – Març 2015 (Fundación Ciudadana Civio)


(Els texts en cursiva i sanguina són reflexions i comentaris meus.)

Fabricar i comprar títols de màster a mida? Nomenar ambaixadors, assessors, delegats, consells d’administració segons les necessitats dels nomenats i no del servei públic o empresarial? Adjudicar diners públics arbitràriament? Aprovar lleis retroactives a mida d’un interès personal? Indultar un germà, un banquer perquè no perdi la feina, uns mossos per no perjudicar el corporativisme? Muntar empreses des de l’administració per privatitzar els serveis públics? Passar de dirigir el sector privat a dirigir els serveis públics del mateix sector i viceversa?

Tots els “mals” que discutim avui estan documentats en aquest llibre d’Eva Belmonte de fa tres anys. Hi destaquen algunes fonts de documentació singulars. La més utilitzada i important: el BOE. Sí, perquè les proves de que a Espanya no hi ha un capitalisme on regeixin les lleis del mercat i uns empresaris més o menys hàbils en l’art dels negocis, sinó que hi ha una “nomenclatura” que gestiona l’Estat i els serveis públics com una extensió de la propietat de la plaça de funcionari, necessàriament queden registrades en el BOE. El problema és llegir-lo cada dia i lligar uns continguts amb altres, però allí està la bona feina de l’autora. Bravo!

Hi ha altres fonts diverses citades al llibre, però la més curiosa és una revista escolar. La del col·legi “Nuestra Señora del Pilar” de Madrid.  I es que al pati d’aquesta escola hi van jugar un percentatge extraordinari de protagonistes de la Transició. Segons l’edat que tingueu segur que us sonen dels diaris noms com: Rafael Arias-Salgado, Guillermo de la Dehesa, Jaime Lamo de  Espinoza, Juan Abelló, Javier Rupérez, Rodrigo Uría (tots de la mateixa promoció), els germans Luis i Javier Solana, Alfredo Pérez Rubalcaba, Fernando Savater, Miguel Ángel Fernández Ordóñez, Juan Luis Cebrián (dirigia la revista escolar i signava amb el pseudònim Napoleón, tot un presagi), José Maria Aznar, Juan Villalonga, Jaime Lissavetzky, Luis Antonio de Villena, Mikel Buesa, Pio Garcia Escudero, Luis Peral, Ignacio Camuñas, José Lladó, Joaquin Garrigues-Walker, Juan Antonio Ortega, Juan Miguel Villar Mir, Ignacio Camuñas, Sebastian de Erice, Javier Elorza, Juan Carlos Fernando Schwarts, Fernando Arias-Salgado, Luis Maria Anson, Antonio Garrigues-Walker, Francisco i Rafael Ansón, Juan Ignacio Luca de Tena i el seu fill, Torcuato, Fernando Sánchez-Dragó. Més enrere en el temps: Antonio Muñoz-Grandes Galilea, Agustín de Foxá, Carlos de Borbón y Orleans, Alberto Ullastres, los hijos de Carrero Blanco, José Antonio Vaca de Osma. Si no us sonen els mèrits d’algun d’ells segur que surten a la Viquipèdia. 

Només hi havia una escola a Madrid? O és que els del Pilar són els responsables de l’autèntica “formación del espíritu nacional”? O és què a la societat espanyola compten més les relacions personals que el talent i els mèrits? Si combines la lectura de la revista escolar Soy Pilarista i la de la revista dels exalumnes Siempre Pilaristas amb la del BOE potser tindràs una part de la resposta. I si aspireu al poder a Espanya i teniu nens petits ja sabeu a quin col·legi portar-los. Si són més grans potser un màster a la URJC ajudarà. Tot depèn del temps que Espanya sobrevisqui als “pilaristes” o els “pilaristes” sobrevisquin a Espanya. 

Gràcies Javi per la recomanació.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s