La república Pokémon destruirà l’imperi de Superman

El joc és la forma de preparar-se per viure. És un entrenament i conforma rutines mentals que automatitzen reaccions i formes d’afrontar els problemes. La meva generació es va formar jugant a indis i cowboys, a lladres i serenos i, sobretot llegint historietes de superherois: superman, batman, capità Amèrica… Al llarg dels anys s’hi han sumat més superherois, spiderman, els quatre fantàstics, la formiga atòmica i  molts altres. Tots ells són personatges justiciers que tenen per missió salvar el poble dels atacs del mal amb els seus extraordinaris poders, els superpoders.


Els jocs dels nostres fills no són gens innocents.

La tradició segueix funcionant i té una base molt sòlida en la cultura judeocristiana, que per definició viu pendent del salvador. En l’organització i govern de la societat l’esquema segueix la lògica de l’emperador, qui estableix o, si convé, restableix l’ordre social i garanteix al poble l’estabilitat de les regles a seguir. Els mortals no ens hem de preocupar gaire. Ja hi ha qui se n’ocupa. I l’esquema funciona: Hitler, Stalin, Mussolini, Franco, Perón, Fidel, Fujimori, Chávez… Bolsonaro.

No us equivoqueu. No estic comparant, igualant, ni valorant a tots aquests personatges. Només constato que el seu lideratge encaixa amb la cultura d’una figura salvadora, que s’atribueix (prèviament) o se li atorguen (posteriorment) “superpoders”. Ha de ser un esquema mental que encaixa amb tendències socials profundes, doncs també es reprodueix al llarg de la història en cultures amb altres tradicions, com les de l’extrem orient i l’Àfrica, des de petits reialmes a grans imperis.

Però ara els nostres fills, sense deixar de banda els superherois que el sistema ens cola per tot arreu com un succedani eficaç de la religió, també juguen a entrenar Pokémons. I aquests populars japonesos imaginaris suposen un canvi de paradigma. Són molts i cap d’ells domina indiscutiblement a tots els altres. Cada un té algunes qualitats, habilitats o “poders” concrets, però també debilitats enfront les habilitats o poders dels altres i, per tant, quan hi ha un combat entre dos Pokémons el resultat no està predeterminat. A més cada Pokémon desenvolupa les seves habilitats a través de l’entrenament a que el sotmet el seu amo en diferents gimnasos, i l’amo és l’autèntic jugador que, lluny de ser un mer espectador, es dedica a capturar Pokémons i entrenar-los per enfrontar-se a altres jugadors i avançar en el joc.

L’entrenament de les noves generacions en nous esquemes mentals i els populars jocs de rol em donen l’esperança d’un futur on es superin els esquemes mentals que sustenten els imperis i la submissió del poble. Diguem optimista, però espero el triomf de la república pokémon sobre l’imperi de superman… sempre i quan l’eficaç entrenament per a la guerra a la que estan sotmesos els nostres joves amb els jocs impulsats des del Pentàgon no acabin amb una destrucció total. Aquesta és una guerra que salta de la consola a la “realitat-real” i ja l’estem lliurant.

Els jocs dels nostres fills no són gens innocents.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s