“Un chien andalou” a l’hospital

Una mà per darrera m’empeny el cap encaixant la barbeta i el front contra unes guies de plàstic que m’immobilitzen. Una llum que alterna de blau a blanc em cega. Ja fa 24 hores que quasi no hi veig. Quan obro els ulls tot és blanc. Diria blanc nuclear si sabés quin és el blanc nuclear. Una llum intensa. Una forma de ceguera que mai m’havia imaginat doncs sempre l’havia associat a la foscor. Suposo que estic tens. Dic suposo perquè no tinc esma de definir el meu estat d’ànim.

Estic a l’espera de sentir la veu de Tarantino: “action!”. Però no. “Uy! Uy! Uy!” diu una veu femenina. Dedueixo que ja estan rodant. I tot seguit per primer cop en molt de temps veig amb nitidesa alguna cosa: és el tall d’una navalla que s’apropa més i més a l’ull. He passat de Tarantino a Buñuel i el meu ull és el protagonista d’”Un chien andalou”.  “Miri amunt” em diuen. Sentir el tall i tirar enrere és simultani. I també la xorrada de: “no es mogui”. La dona amb bata blanca sembla emocionada de conèixer el protagonista d’un film de Buñuel i fa fotos del meu ull amb el seu mòbil. L’escena no deu haver quedat prou bé i em diuen que demà la tornarem a fer i així cada dia fins que en quedin satisfets. 

Segon dia de rodatge. M’han citat a les 10 del matí. “No està a la llista de citacions. Passi a la sala d’espera i ja el cridaran. Potser serà l’últim.” Encara no soc conscient de que vol dir això. De moment em penso que només és qüestió de paciència, però amb el pas dels dies descobriré que hi ha molt més. La pel·lícula va així. La sala d’espera és plena. Unes 30 o 40 persones. De tant en tant criden per l’altaveu: “fulanet de tal, porta 8”. Al cap d’una estona, “zutaneta de qual, porta 7”. Està prohibit trucar a les portes o entrar sense que t’hagin cridat. No hi ha mai ningú amb qui consultar. Quan algú s’atreveix a trencat les normes surt rebotat i seu de nou a esperar. Quan han passat 2 o 3 i et sembla que et queda menys, arriben 3 o 4 més i saps que et queda més.

M’entretinc escoltant les receptes de cuina de les dones citades a les 10 hores. Aprenc què en set minuts al microones amb la potència al 50% pots fer un magnífic pastis amb xocolata fondant. Ho explica la Pepi i em meravella pensar què quan va aprendre a cuinar el microones no s’havia inventat.

La tanda de les citades a les 11 se’m fa llarga. Hi ha una dona d’uns 80 anys en una cadira de rodes esperant torn amb el cap de canto. Una altra de la seva generació passa i la saluda: “fulaneta, que fas?”. La “fulaneta” li contesta que espera el resultat d’unes proves, a veure si li saben dir que té  M’horroritzo escoltant com a continuació li relata fil per randa i amb tota mena de detalls, quasi cinematogràfics, l’agonia del seu marit. La pel·lícula dura més de 20 minuts i em resulta una tortura. Intento no pensar en com ho viu des de la cadira de rodes sense poder escapar.

La tanda de les 12 és més lleugera, o és que ja m’estic acostumant. Tots arriben amb un ull tapat.  Ahir els van operar de cataractes i avui els fan la primera revisió. Van passant sense interrupció. Falten pocs minuts per la 1 i em criden. No se si volen justificar l’espera, però m’expliquen que el que tinc és molt, molt contagiós. Que no m’han cridat abans perquè quan acabin de fer-me les cures han de desinfectar tot el recinte i per tant hauran de fer esperar a la resta de pacients. Que sigui conscient que puc “provocar una epidèmia”.

Em tremolen fins les ungles dels peus. Em sento culpable. Porto una mena d’Evola a sobre? I això ha alterat el ritme d’atenció de l’hospital? Tothom s’haurà d’esperar perquè s’ha d’esterilitzar la sala de visites. I mentre tant? Doncs m’han tingut a la sala d’espera per on van passant tots els pacients del dia davant meu. Suposo que ja tenen controlat que tots ells són immunes al meu contagi, sinó no s’entén massa, però els metges són els què tenen ciència i els pacients, per definició, els que han de tenir paciència. També es pot llegir que els metges tenen el poder de curar i els pacients la necessitat. Per definició, no hi ha conflicte. És una mena d’ordre natural.

En els últims 10 dies he passat 16 hores en sales d’espera.  A cops de bisturí quasi m’han curat els ulls i estic molt agraït. Però no responc de la meva salut mental. El procediment és estrany. Esperes les hores que toquin. T’atenen correctament i amablement i quan acabes, t’envien amb un paperet a demanar hora en un mostrador on hi ha una mitja de 20 minuts d’espera per programar-te la pròxima visita. Hi ha molta gent que arriba al mostrador i li diuen: “ja el trucarem”. I posa cara de, “i per què m’heu tingut 20 minuts a la cua?”. 

Arriba una dona amb bombo de 7 mesos. “Escolti, que estava citada a ginecologia i ara em diuen que no hi ha visita?”. Resposta: “si a la pantalla no hi ha activada la sala vol dir que no”. “Però jo estava citada fa més d’una hora, ningú m’ha avisat que s’anul·lava la visita, he pagat un cangur, com m’he visitat altres cops ja se a quina porta haig d’anar, com trigaven he preguntat a la llevadora i m’ha confirmat que la porta 3 és de ginecologia, i hi ha més gent esperant i ningú els informa que s’han anul·lat les visites, escolti que tinc als meus pares pendents del dinar, que jo he pagat un cangur, que no m’ha avisat ningú…” Resposta: “esperi que mirarem a l’ordinador a veure si hi ha algun error, més que res perquè no es torni a repetir”. Ah! és culpa de l’ordinador. Em miro el bombo de la noia i penso que el fetus ja deu necessitar atenció psicològica.

Quan hi torni a veure i em pugui posar a escriure a l’ordinador tornaré a la sala d’espera de l’hospital i amb els diàlegs d’un parell de dies escriuré el guió d’una peli de suspens, tipus Hitchcock. Si em surt bé tornaré a la sala d’espera d’urgències, segur que em surt una de terror. Això sí, sense sang.  

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s