El cadàver inútil

Encara no havien trobat el cadàver quan vam entrevistar la Núria al seu bar. El Josep hi anava sovint, així que va ser el primer on vam preguntar.

Efectivament la Núria recordava que el Josep havia anat a esmorzar aquell matí. Cap a les 9:30 calcula. Se’n recorda bé perquè hi va tenir un incident. “Em va demanar un entrepà de fuet, un aigua i un cafè amb llet. De seguida li vaig portar l’aigua, mentre el Carles preparava el cafè amb llet. Però entre un i l’altre ens vam descuidar del bocata. Va passar una bona estona i quan vaig treure uns bocates per una altra taula, de gent que va arribar més tard que ell, em va cridar: “Núria, te’n recordes del meu entrepà?”. És veritat era de fuet, oi? Li vaig contestar. Em va fer un gest amb el cap  i de seguit vaig reclamar-lo al Carles.” Per això ens va dir que se’n recordava bé, per l’oblit del bocata.

Ella no hi va donar més importància, però nosaltres sí. Tot fent un cafè vam recordar el sopar del dia abans, quan va teoritzar que no valia la pena suïcidar-se per un gran trasbals, com que et deixi la dona, perdre la casa o que t’entrin a robar els estalvis de tota una vida. En canvi li semblava un bon motiu per suïcidar-se qualsevol incident menor que li fes perdre la fe en la humanitat. Un menyspreu, la falta d’una habilitat o coneixement bàsics per conviure, la falta de respecte dels uns pels altres… Qualsevol cosa que el fes deixar de creure en la humanitat demostrava que no valia la pena seguir compartint vida amb aquesta espècie i podia justificar acabar amb la pròpia vida.

Acabat l’esmorzar va agafar la bici i va marxar. Ningú podia confirmar cap a on. Però no hi havia gaires opcions. Les més provables, Rambla amunt, o fer drecera pel camí de ronda cap el barri interior. Per la Rambla no vam trobar ningú que recordés res. L’havien vist, però ahir o abans d’ahir? Amunt o avall? I en tot cas, havia passat i prou.

Pel camí va ser més complicat. Ens vam estar tota la tarda preguntant a tothom que passava ensenyant la foto d’ell en bicicleta. Cap resultat. L’endemà al matí vam seguir preguntant. Nosaltres no ho vam saber fins més tard. Aquell matí mentre pregunta-vam el mar va retornar el cadàver.

Érem a punt de plegar quan va parar un noi amb dos fills, nen i nena. Sí l’havia vist i el recordava. Com era això? “Doncs va baixar de la bici i va creuar a peu la carretera, tot i que venia un cotxe. Primer anava a bon ritme, però quan el cotxe s’acostava va anar més lent, i quasi l’atropella. Els nens ho van veure i jo li vaig cridar: “ves amb compte, inútil!” Es va girar i va fer com si no fos amb ell. Va seguir caminant i uns metres més endavant va pujar a la bici i va marxar en direcció a la platja, una mica estrany perquè diria que venia d’allí.”

“Li vaig cridar per dos motius: em fa molta ràbia que als ciclistes se’ns tingui per uns irresponsables per culpa d’uns quants que quan pugen a la bici sembla que tothom s’ha d’apartar. I segona pels nens. Era una oportunitat de fer que veiessin el risc d’anar en bici. Sempre has de ser conscient que ets la part dèbil. Si no tens cura de tu no en tindrà ningú.”

Vam concloure que creuada la carretera havia tirat cap a la platja. La bici no s’ha trobat. Algú l’haurà robat. Ara un veí diu que va veure un home que entrava a l’aigua amb la samarreta girada tapant-li el cap. Avui el mar ha decidit que no volia dins seu el cadàver d’un home invisible per a les cambreres dels bars i inútil per creuar una carretera amb una bicicleta a la mà i l’ha vomitat a la platja.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s