En Porsche a Perpinyà

“L’òmnibus de la mort: parada Falset”. Aquests dies he recuperat aquesta lectura pendent. El Toni Orensanz fa de la seva recerca una aventura i obre diverses línies de reflexió sobre l’herència que carreguem els fills i nets de la guerra.

És la seva lectura particular i forma part de la lectura actual en els pobles on es va viure la guerra més intensament. Jo ho he creuat amb les meves lectures i experiències vitals i em volten pel cap una obsessió i alguna reflexió.

Aquí la guerra va durar menys de tres anys i encara ens afecta social, vital i políticament. Està viva i només cal escoltar qualsevol telenotícies per verificar-ho (Vox, Catalunya, la banca…). La meva obsessió és pensar en el poble de Síria. No porten tres anys de guerra. En porten nou. Les armes no son les del 36, són les del 2020. Per quant s’ha de multiplicar Guernica, Belchite i Corbera per imaginar la destrucció de Síria? Els exiliats desplaçats per la guerra no arriben a Argelers. Avui són a la frontera entre Turquia i Grècia, ara víctimes de les disputes entre l’estat turc i la unió d’estats europeus, es a dir nosaltres, els que ens veiem com els més civilitzats del món.

Per pensar. El paper de la FAI i els revolucionaris de la Torrassa investigat pel Toni m’ha fet recordar l’últim llibre de Josep Fontana i qui fa les revolucions. Simplificant fins un esquema bàsic en blanc i negre, i per tant més comprensible en general encara que el sapiguem poc ajustat a la realitat en concret. La revolució la fan els que no poden més, els que no tenen cap marge per viure en el sistema, els que no tenen res a perdre. Ells són els encarregats d’acabar de destruir el sistema en crisi incapaç d’integrar una majoria suficient per estabilitzar-se.

Un altre cosa és que per la seva condició marginal aquestes forces no acostumem a tenir alternativa, o aquesta és marginal com ells mateixos. Això multiplica la seva força destructiva perquè enforteix la tendència imposar-se per la força i dona pocs fruits. Per això els ideals de la revolució no tenen temps de desenvolupar-se, la crisi és resolt a favor de qui té més poder i l’aplica amb més brutalitat i seran altres els que a la llarga i inevitablement s’apropiaran del poder i de la revolució escrivint la història i reescrivint-la tants cops com calgui. Em ve la cap “L’any I de la Revolució Russa”, de Víctor Serge, i també les referències a Urquinaona dels discursos del cap de setmana passat a Perpinyà.

I els que tenen alternatives? Normalment reformistes. Amb propostes constructives alternatives que ja es venen desenvolupant al si del sistema i que són víctimes del poder destructiu de la concentració de poder. Però aquest ja tenen alguna cosa a perdre. Són més porucs. Són capaços d’anar en Audi, Mercedes o Porsche a Perpinyà, però a Urquinaona no hi eren. I s’ho miraven amb por. “Així no, així no”, deien.

Per cert, Urquinaona va ser un bisbe de Barcelona nascut a Cadis, senador a Madrid per designació eclesiàstica, defensor del desenvolupament industrial i que va posar la primera pedra de la Sagrada Família. Un heroi nacional. De una certa nació és clar.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s