(20) De la funció de l’aïllament

Por, medalles i consum

Capçalera: No coment

Passat el primer any de confinament la situació es va anar normalitzant. Es a dir, tothom va assumir que es viuria així indefinidament. Potser no per sempre, però sense saber fins quan. La rutina era sortir de casa per anar a treballar i per comprar bens de subsistència. Els que tenien feina, es clar. La vida es limitava a produir, consumir i viure l’espectacle de la pandèmia des del sofà.1

Per molts va ser una sorpresa la forma en que la gent respectava les normes. Primer per por al contagi. Evident. Després per por al control policial. Calia evitar qualsevol conflicte amb un “agent de l’autoritat”. Ara més que mai topar amb un policia era una situació d’alt risc. Fos quina fos la circumstància i tingués qui tingués raó. I no estava el pati per anar protestant fora del twitter. La gent volia ordre i seguretat i, potser com un efecte secundari del confinament, es resignava i obeïa les limitacions dictades.

Seguretat. A ningú se li pot retreure el desig de seguretat. Estar segur a casa. Anar segur pel carrer. Tenir seguretat que no s’intoxicarà amb qualsevol aliment que consumeixi, sigui del mercat o en un restaurant. Treballar amb seguretat. Tenir segurs els estalvis, si en té. Seguretat de tenir el mínim per menjar. Seguretat en el transport…  

Amb la por al cos per l’amenaça de contagi la gent estava disposada a acceptar que mantenir l’ordre i perseguir a qui se’l saltés era prioritari per la seva seguretat. Tota la policia del món seria poca. I qualsevol excés autoritari, un mal menor. A més, amb la gent a casa, del que passava fora als tribunals només es considerava la versió oficial.

En paral·lel al creixement de la por augmentava la marginació. No tan sols es va generar més atur i van baixar els salaris reals. Entre la crisi econòmica i la vigilància policial també es van reduir les oportunitats de tripijocs i el recurs a l’economia informal. L’exercit dels pobres creixia i cada cop estava més desesperat i desarmat.

No calien estadístiques per intuir més delinqüència i casos de violència. El reforç de l’aparell policial semblava lògic i aquella imatge absurda d’un militar ple de medalles a la pantalla de la tele dels primers dies de la pandèmia va passar a semblar “lo normal”.

La Vila havia estat un espai que acumulava marginalitat abans de la pandèmia. Però amb una gran quantitat de cases buides i poca vigilància va esdevenir un refugi natural per la població sense recursos que expulsaven les grans ciutats. De l’estació del tren a l’urbanització més allunyada. I aquí la possibilitats de buscar-se la vida tampoc abundaven. Avui encara no ha esclatat, però entre la por dels uns i la por dels altres, això és una bomba de rellotgeria.

1. Cap semblança amb la realitat és coincidència. Això és una obra literària però els autors es reconeixen incapaços d’imaginar situacions inexistents i per tant no assumiran cap responsabilitat

Demà, dia 21: De com vam passar del futbol al tenis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s