(25) De la cultura, l’esport i el viatjar

30 d’abril de 2030.

De la indústria a la xarxa. Societat o mercat?

Capçalera: Brazil, de Terry Gilliam

Abans del confinament no hi havia cantants, hi havia una industria discogràfica. No hi havia escriptors, sinó una indústria editorial. No hi havia esportistes, sinó una indústria de l’entreteniment. No hi havia viatgers, sinó una indústria turística. No hi havia informació pública, sinó informació patrocinada. La gent no tenia personalitat, sinó una carrera professional. La societat no tenia benestar, només PIB. 1

El factor que ho determinava tot era el mercat. Els concerts i els festivals musicals eren marques de cervesa, begudes refrescants o línies aèries. Els llibres els produïen grans editorials l’objectiu de les quals era fabricar èxits de vendes amb “autors” mediàtics i llebres de text que canviaven cada any, perquè ja se sap que els continguts de l’ensenyament canvien de temporada en temporada com les samarretes del Barça. Les ciutats expulsaven els veïns de tota la vida per allotjar per dies a veïns d’arreu del món que venien a veure, en un parc temàtic de cartró-pedra, com havien viscut els veïns de la ciutat en altres temps. Els joves estudiaven un grau, després un màster i després un doctorat amb la promesa d’un lloc de feina que mai tindrien.

En aquest context el principal efecte de la pandèmia no va ser l’alteració de la vida social i les relacions interpersonals per protegir-se del contagi, sinó paralitzar l’economia. A més el confinament va arribar en el moment que la reproductibilitat tècnica deixava de ser monopoli del sistema industrial i el control de l’art, la cultura, l’esport, la informació i, fins i tot, el viatjar es traspassava a qui dominava les xarxes de comunicació.

Primer es van deixar de vendre discos i els cantants es guanyaven la vida fent concerts en directe i ara els concerts es feien a les xarxes. Tothom pagava una quota a la companyia telefònica, però ningú pagava als artistes. Per la xarxa corrien escrits interessants i molts mils d’escrits poca-soltes. Ningú havia demanat als autors que escrivissin i només alguns eren llegits. Però la telefònica cobrava als lectors per veure’ls i als autors per ensenyar-los. La gent necessitava distreure’s i tothom es va posar a fer i dir bestieses davant una càmera. Quan més bestiesa més audiència. El tràfic de dades que generaven les bestieses engreixava la caixa dels que controlaven la xarxa, que van repartir alguns diners entre els que superaven el milió de visites.  

Durant unes setmanes es va reinventar la cultura, amb els cantants, ballarins, actors i contistes de cada barri i de cada poble. La gent va tornar a fer esport en comptes de mirar-lo des del sofà, però va quedar-se al sofà per conèixer els racons més singulars del món veient reportatges al plasma, en comptes de destruir-los per poder dir “jo he estat allí”. Però tot això no es podia comptabilitzar al PIB. La societat podia funcionar així però el mercat no. I en comptes d’organitzar la convivència amb el virus es va decretar el desconfinament.

1. Cap semblança amb la realitat és coincidència. Això és una obra literària però els autors es reconeixen incapaços d’imaginar situacions inexistents i per tant no assumiran cap responsabilitat

Demà, dia 26: Del treball i la república dels treballadors

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s