(35) El fracàs del retorn a la normalitat

13 de maig de 2030

El poder no pot amb la pandèmia

Capçalera: el poder impotent

En la societat prepandèmica la llei universal era la d’un contínua i inexorable concentració del poder. A tots els nivells. Les ciutats concentraven població i poder territorial, a costa no només de les zones rurals sinó també de les ciutats petites i mitjanes. Es van donar situacions extremes com el de la “España vaciada”, resultat de la inexistència de cap estratègia territorial en un dels estats econòmicament més “liberals” del món. “Sálvese quien pueda” y “qué hay de lo mio” eren els principis rectors de la seva política. Mentre les megaciutats esdevenien factors de poder internacional, fins i tot per sobre dels seus estats. 1

Però era en l’economia on la concentració de poder es va tornar incontrolable i socialment i política contraproduent. Just abans de la pandèmia una trentena de persones tenia tants diners com els 3.800 milions d’habitants més pobres de la terra, la meitat de la població del planeta. I tenien tant de poder que condicionaven als estats i dictaven les seves polítiques. En comptes de pagar impostos el gran capital es permetia exigir “ajudes” i subvencions sota amenaça de deslocalitzar els seus negocis i destruir els pocs llocs de feina que mantenien. I el sistema polític no tenia alternativa.

La lògica acumulativa del capital va superar qualsevol límit moral en plena pandèmia. Així l’estat espanyol, amb un govern amb alguns ministres “comunistes”, va aprovar ajudes a les empreses, incloses aquelles que evadien impostos a traves de les seves seus en paradisos fiscals. O l’home més ric del món va fer una crida pública a fer donatius a la seva fundació per ajudar als treballadors de l’empresa en dificultats. Al mateix temps reduïa els sous als empleats.

A mesura que passava el temps la concentració de poder es va convertir en origen d’un gran fracàs sistèmic. El gran capital seguia en la lògica del benefici directe i immediat. Per naturalesa era incapaç de participar en una reorganització social que posava en qüestió el seu paper. La paradoxa de la situació era que el poder no podia aportar solucions i per tant deixava de ser poder.

1. Cap semblança amb la realitat és coincidència. Això és una obra literària però els autors es reconeixen incapaços d’imaginar situacions inexistents i per tant no assumiran cap responsabilitat

Demà, dia 36: La llarga marxa de la ciutat al camp

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s