(36) La llarga marxa de la ciutat al camp

14 de maig de 2030

No ens ho podem permetre

La concentració de gent en grans ciutats i la gran mobilitat afavorien els contactes i per tant els contagis. Per una vegada el centralisme del poder polític i econòmic va esdevenir un problema per a les capitals. Allí es concentraven els efectes mortífers de la pandèmia que es diluïen cap a les perifèries. Les voreres estretes, els petits habitatges aplegats en grans edificis, sense espais oberts ni zones verdes proporcionals no permetien mantenir les noves distàncies socials.1  

Progressivament és va iniciar el desmantellament de les grans ciutats en favor d’una redistribució més equilibrada de la població. Les connexions telemàtiques van reduir les distàncies i les necessitats de desplaçament. En paral·lel es va procedir al re-disseny dels  espais comuns i individuals sota les directrius del Servei d’Iniciatives Locals per una Vitalitat Immune i Activa, SILVIA.

En un context on l’única mesura d’autoprotecció provadament eficaç era la distància física, l’aïllament d’unes persones respecte de les altres, l’instint natural va ser el desenvolupament de solucions personals. Pel transport, utilitzar el vehicle particular. Per l’habitatge, viure en un xalet aïllat. Per l’esbarjo, tenir jardí i piscina pròpies.

Evidentment no tothom s’ho podia permetre i això amenaçava amb crear problemes socials afegits a la crisi del model de producció preexistent. Així només es podien protegir els rics i augmentava el risc de contagi entre els pobres, que a més tindrien més dificultats econòmiques. Però no només era un problema social.

El primer conflicte es va generar amb les piscines. L’aigua és un be escàs i de primera necessitat. El Silvia va decretar la fi de piscines particulars, va prohibir la seva construcció i ús en zones properes al mar, que es considerava l’alternativa natural, i va dictar normes per autoritzar les comunitàries en les poblacions de l’interior. Les piscines particulars preexistents es van conservar com a reservoris d’aigua per a rec dels horts comunitaris, les zones verdes i a disposició dels bombers en cas d’incendi.

Els propietaris van protestar amb ira. Per què els prenien la piscina si l’aigua la pagaven ells? El problema no era si ells s’ho podien permetre. El problema era que la comunitat no es podia permetre que cada família tingués una piscina i que calia sotmetre el subministrament d’aigua a l’interès general.

La mateixa lògica es va aplicar a la mobilitat. El problema no és si una família es podia permetre tenir un, dos o tres cotxes i pagar l’energia que gasten i l’espai que ocupen en pobles i ciutats. El problema era que no és ecològicament sostenible que tots ens moguem arreu amb cotxe. I no ho seria fins i tot si tots fossin elèctrics. Com la població estava ara més dispersa al territori urgia trobar alternatives de transport públic col·lectiu i generar espais de mobilitat personal segurs, eficients i saludables.

1 Cap semblança amb la realitat és coincidència. Això és una obra literària però els autors es reconeixen incapaços d’imaginar situacions inexistents i per tant no assumiran cap responsabilitat

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s