(38) Economia de pandèmia (2)

16 de maig de 2030

Tornen els saltataulells  

En l’acumulació de riquesa dels últims temps prepandèmia va tenir un paper essencial la substitució de ma d’obra dels treballadors per la ma d’obra del consumidor. Per exemple, els bancs van substituir els empleats per caixers automàtics, on els clients s’encarregaven de fer els ingressos, pagaments o transferències. Per arrodonir el negoci, el banc cobrava als clients comissions per les operacions que els propis clients s’encarregaven de fer amb els seus propis diners. Just quan va esclatar la pandèmia els bancs refinaven el mètode: tancaven la major part de les seves oficines per obligar als clients a fer les operacions des de casa a través d’internet. 1

El mètode de convertir el client en ma d’obra gratuïta que poc descomptava del preu final tendia a generalitzar-se. El cas més conegut fins convertir-se en broma  universal eren les botigues de mobles IKEA. Exemple paradigmàtic de negoci del segle XXI, l’empresa rebia dissenys i propostes gratuïtes, que només remunerava si decidia produir-los. La condició principal del disseny era que les peces del moble sense muntar encaixessin en un embalatge fàcil de transportar pel client final, a ser possible en el seu vehicle particular. Es demanaven pressupostos a tallers de tot el món. S’encarregava la producció al taller que acceptés fer-ho pel preu més baix, de vegades per sota del millor pressupost. Després de passar per l’exposició el client final s’encarregava de treure la caixa del magatzem, pagar-lo a la caixa, transportar-lo a casa i muntar-lo. Si se’n sortia.

La pràctica feia anys que abundava en els mitjans de comunicació: el periodista feia un reportatge i l’enviava al mitjà. Aquests seleccionava els que li agradaven més i els publicava. Com es rebien molts reportatges es pagaven molt malament, llei de l’oferta i la demanda. I els descartats? Res, treball no remunerat que es llençava a la paperera.  

Potser els pioners van ser els supermercats i centres comercials basats en l’autoservei. El client seleccionava els productes de les estanteries i pagava a la caixa. En un principi l’empresa només remunerava els treballadors que reposaven els productes a l’estanteria i els que cobraven a les caixes. En un estadi superior eren els propis proveïdors els que omplien les estanteries cada dia i en l’última etapa ja eren els clients els que es cobraven a si mateixos en caixes automàtiques. L’empresa es limitava a obrir portes, la neteja i els sistemes de seguretat per evitar els robatoris.

Però la pandèmia ho va aturar tot. Calien mesures de protecció contra el contagi. En paral·lel al creixement del comerç electrònic va ressuscitar la figura del saltataulells. Les botigues que més aviat va obrir van ser les que atenien davant d’un mostrador i feien atenció personal. I a mesura que es va allargar el confinament el model es va estendre i consolidar. Ara ja ningú recorda els temps en que els europeus es fotien dels asiàtics per portar mascareta.

1.Cap semblança amb la realitat és coincidència. Això és una obra literària però els autors es reconeixen incapaços d’imaginar situacions inexistents i per tant no assumiran cap responsabilitat

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s