(40) On és la realitat?

20 de maig de 2030

El món tal com el veiem i el món tal com és

L’avantatge dels escriptors és que en les seves creacions literàries el món és perfecte. Cada cosa que hi apareix ha estat visualitzada per l’autor, de manera que fins i tot les incoherències són coherents. Però la realitat real, natural, abans de ser visualitzada per ningú, aquesta és tan complexa que resulta inaprehensible pels sentits dels humans i inabastable per la seva ment. I per tant incomunicable. 1

Fins i tot els periodistes, que suposadament utilitzen la realitat com a única matèria primera, s’hi han de barallar cada dia per donar-li coherència. Perquè només es pot comunicar allò que el receptor encaixa amb coherència en la seva limitada visió del món. Per això és més important que una informació sigui versemblant que no pas verídica. I per això cal saber els termes, matèries i esquemes mentals en que ha estat educat el potencial receptor de la informació abans d’enviar-li un missatge.

Els deu anys de confinament han estat com una eterna primavera en que han florit milions de versions del que passava. Tancats a casa els cervells dels escriptors i periodistes bullien per escriure sobre una realitat de la que no tenien gaire informació. O cap. I tots imaginaven un món coherent amb la seva formació prèvia. Ingenus, que originalment eren els romans lliures.

La pandèmia va produir grans canvis en la societat. Els europeus van deixar de riure de les mascaretes endèmiques dels orientals i els turistes japonesos es van sorprendre que als europeus  els costés tan entendre que la mascareta havia de tapar el nas o no servia per a res. Els xinesos, súbdits d’un imperi on treballar era la vida, van obrir els seus basars de seguida que van poder, però van mantenir tancats els seus bars fins que el consolat els va dir que les desinfeccions eren segures. Els espanyols, que es passaven el dia al bar com a ganduls en la visió dels xinesos, van obrir abans les terrasses dels bars que els centres mèdics o les escoles. Però com correspon a una mentalitat monàrquica, on cada home és considera un rei, a ells ningú els havia de dir quantes copes podien veure o deixar de veure en temps de pandèmia.

La reproducció va quedar assegurada per la proliferació de plataformes digitals per emparellar persones amb desitjos complementaris. Inicialment eren molt senzilles però efectives, relacionaven parelles que desitjaven follar, cosa evident des del moment que entraven a l’aplicació. Amb la pandèmia es van incorporar els resultats de les proves d’immunitat. I més tard els certificats d’autenticitat de les proves d’immunitat. Tot es podia aconseguir en funció de la quota abonada.

Mica en mica van introduir condicions de permanència en una mena de contracte matrimonial condicionat al naixement de fills. Alhora es va produir una diversificació natural dels emparellaments com a resultat de l’alt nombre de separacions i divorcis generats per la pandèmia. Van ser milions d’homes i dones que a força de convivència van descobrir que no toleraven a les seves parelles.

De tota manera l’explosió inicial de solidaritat, es a dir de consciència de viure en societat i la responsabilitat això comporta respecte als altres, es va anar relaxant en la mesura en que cada u va trobar el seu lloc en el nou ordre confinat. En la mesura en que la gent s’acostumava a l’aïllament la preocupació pel que passava als altres va minvar. Aviat cada veí va tenir els seus propis morts. La familiaritat amb la xifra diària de víctimes, com si fos el comunicat diari de guerra, va relativitzar el patiment general. Els telenotícies van fer riure quan van anunciar un cap de setmana tràgic amb una dotzena de morts a la carretera.

Al final la gent el que volia era saber quines eren les regles de joc i poder-hi adaptar la seva vida. En això li deien llibertat. Però les autoritats no sabien què fer i canviaven les regles de joc dia a dia. Incapaços de convèncer a ningú dels girs diaris de la situació van optar per reforçar la disciplina social a cop de porra. En previsió de l’augment de les dificultats es van posar a fabricar blindats 8×8, i els van encarregar a les mateixes empreses que havien estat incapaces de fabricar respiradors, senyal que algunes coses no canviarien.

Els qui reaccionaven amb ira ja feia dies que no volien saber res de les iniciatives socials i en quedaven al marge, sense saber que l’organització popular anava obrint les portes de les cases d’una en una. Però les velocitats de les consciències no acostuma a coincidir amb les necessitats. Al final molts teníem un compromís. Seure al voltant d’una taula a dinar amb els membres dels KEVIN, PACO, MACACO, GISELA, SERGI, PERE, OSCAR, JOSEP, GERARD, MARTA, MARC, JAN o SILVIA… El que no sabem és si ens tocarà fer-ho a la platja o la presó.

Ei, ho haig de deixar aquí, que em diuen que truca a la porta una parella de la Guardia de Mossos Civils. Això s’ha acabat per ara. Però en fi, tornarem a lluitar, tornarem a…  

1.Cap semblança amb la realitat és coincidència. Això és una obra literària però els autors es reconeixen incapaços d’imaginar situacions inexistents i per tant no assumiran cap responsabilitat

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s