Aquests dies és notícia la guerra entre Armènia i l’Azerbaidjan per la disputa del territori del Nagorno-Karabakh. Però les armes no són només tancs i bombes. Des de la “pau” de 1994 les autoritats armènies han promogut l’assentament a la regió de famílies nombroses, a partir de 5 i 6 fills, a les que se’ls proporciona habitatge gratuïtament. Objectiu reforçar la composició ètnica armènia de la regió. El problema és que aquestes famílies viuen en la misèria. Essers humans utilitzats com arma geopolítica. És un dels “pixels” que conforma la imatge del món que m’ha deixat el 32 festival de fotoperiodisme de Perpinyà, VISA pour l’image, d’enguany.
El “progrés” s’ha convertit en sinònim de destrucció del medi natural i, de pas, en aniquilament dels pobles indígenes que intenten viure en harmonia amb la natura. A tots ens ve al cap l’Amazònia, en procés de destrucció per la política fascio-evangelista de Bolsonaro.
Però els mitjans ens parlen poc de la progressiva destrucció dels territoris dels indígenes a l’amable Canadà, on l’explotació de terres bituminoses arrasa el medi natural i provoca un “genocidi cultural a càmera lenta”, segons la presentació del reportatge d’Ian Willms.
I allà on el “progrés” no destrueix la natura per extracció l’ofega. Cobrir el món de plàstics fins que no pugui respirar sembla el programa de la indústria petroliera. És tracta de guanyar diners. Molts diners. Més diners. Però ja no hi ha prou diners per descontaminar el món i el homes moren “plastificats”. A la Índia pobles sencers viuen en mig d’un mar de plàstics mentre un home dedicat a seleccionar i recollir els reciclables es treu 60 euros al mes.
Al Pakistan, la comunitat Mohana del llac Manchar, que vivia de la pesca tradicional domesticant ocells com els pelicans, està a punt de desaparèixer perquè amb la contaminació ha deixat sense peixos del llac.
I encara avui són les dones les víctimes de les majors crueltats d’aquest món patriarcal. A Mèxic obligades a defensar els seus pobles en la guerra del narcotràfic.
A la Índia, a les treballadores de la safra de la canya de sucre molts cops les convencen, o les enganyen, per fer-se una histerectomia, es a dir una extirpació de l’úter, innecessària. Objectiu, que no baixi el rendiment quan tenen la regla i que no tinguin fills que interfereixen amb la feina. L’operació la paguen els amos de les plantacions i després en descompten el cost del sou de la treballadora.
Com deia el poeta, “No et donaré ni el més petit consol… “, i acabo amb un reportatge sobre les dificultats del govern cubà, 60 anys després de la Revolució, per abastir d’aigua potable als seus ciutadans. En algunes ciutats es perd fins el 50% del cabal pel mal estat de la xarxa. Serà per embargament, serà per la burocràcia, però…
Sí, el món està en procés de destrucció. Però per dolorós que sigui més val saber-ho. No agrairem mai prou als fotoperiodistes la seva feina.
