L’estat contra la llibertat

Un thriller excepcional. El relat de com els homes lliures son sotmesos pels senyors de la guerra a través de l’extorsió, l’espoli de les seves terres i collites, el reclutament per a la guerra dels seus fills, el rapte de dones i filles o la venda com esclaus quan el “seu senyor” cau derrotat per un de més violent i depravat. Una història fascinant de com passar del sotmetiment per la força de les comunitats d’homes lliures a la conculcació sistemàtica de la llibertat dels homes en nom de la comunitat.

Són mil anys de guerres entre “clans familiars”. De construcció de jerarquies a través d’aliances i xarxes d’interessos, col·laboracions i traïcions. D’equilibris entre el poder de les armes, el poder dels diners i el poder ideològic. I mil anys d’impotència dels homes comuns, mil cop revoltats i mil cops silenciats. Fins arribar a la institucionalització del poder dels Borbons en l’Estat en que vivim.

Alguns apunts escollits a l’atzar per posar en quarantena tòpics freqüents:

Les campanes no tenen bon gust

No és una història de bons i dolents. I els nobles eren qualsevol cosa menys… nobles. De fet només es preocupaven del patrimoni personal. Si calia mataven als propis germans, a la mare o els fills, que de tot hi ha en aquesta història. I no en nom de la “nació”, evidentment. Pere el Cerimoniós, per exemple, va destronar el seu cunyat Jaume, rei de Mallorca. Aquest va mobilitzar a la noblesa aragonesa organitzada en la Unió contra el rei. A la mort de Jaume el lideratge de la Unió va passar a Ferran, germanastre del rei Pere. Aquest, amb els diners de la dot del casament amb Elionor de Portugal, va organitzar un petit exercit per marxar sobre la València rebel, però els mercenaris el van abandonar quan es van acabar els diners per pagar la soldada. A València els revoltats de la Unió van sotmetre Pere a les “majors humiliacions”. La pesta i una facció d’aragonesos el van salvar de les mans de la Unió i poc després va tornar a València on “va confiscar els bens dels unionistes morts… quatre dels presos de més categoria social van ser decapitats, i la gent del poble van ser rossegats i penjats… excepte uns quants que per considerar-los més responsables, van ser condemnats a beure el metall fos de la campana que els de la Unió tocaven per reunir-se”.  Antecedent a tenir en compte pels que associen el seu projecte nacional als “nostres” senyors de la guerra… o als “altres”. Com si l’única llibertat que tinguéssim fos la d’escollir qui ens priva de la nostra llibertat.

No ets lliure d’escollir els teus enemics

L’economia catalana de finals del segle  XVII va tenir un gran creixement gràcies al comerç amb Anglaterra i Holanda, que el 1701 s’unien a l’Imperi, que reivindicava el dret de Carles III a la corona espanyola. Quan instigat pel rei de França, “Lluís XIV, que era qui realment governava Espanya en aquests primers anys del regnat de Felip V”,  es va declarar la guerra als austríacs, les elits catalanes van haver d’optar entre aliar-se amb l’arxiduc Carles, per preservar els seus clients anglesos i holandesos i enfrontar-se als seus competidors francesos en el mercat de vins i aiguardents, o inclinar-se pel rei d’Espanya, peó i subministrador de finançament al seu oncle i valedor francès. Van optar per l’economia a risc de perdreu tot en una guerra europea en que van acabar jugant un paper marginal i van ser sacrificats als interessos i pactes dels actors principals. Antecedent a tenir en compte pels defensors del fantasma de la Espanya imperial, residu supervivent de l’antic règim francès, i també pels creients en la màgia dels valors europeus de democràcia i drets humans. La supervivència del franquisme a la victòria de la democràcia en la II Guerra Mundial ja tenia antecedents.

Un estat que no funciona, no pot funcionar

La fàbrica de cotó més moderna de la península a finals del segle XVIII era a…   Àvila, una de les més modernes d’Europa segons alguns viatgers. Formava part de les manufactures reials, com la de Guadalajara, que “el 1791 tenia cinc-cents telers moderns, ocupava directament uns quatre mil treballadors i donava feina a 18.000 filadores. Però no aconseguia de vendre els teixits, de manera que les subvencions necessàries per mantenir-la en funcionament eren superiors al que s’obtenia amb la venda de teixits”. Antecedent a tenir en compte pels creients en la màgia de la intervenció estatal en l’economia.

Qui et votarà si parles en la llengua de l’opressor?

I pels que creuen que el catalanisme és un invent de la burgesia catalana, recordar que les elits de Catalunya van deixar de banda el català durant molt de temps com part dels seus esforços per empeltar-se amb les classes dominants d’Espanya. En realitat el català era cosa de pobres. Fontana cita Josep Pau Ballot, qui justifica la necessitat dels “senyors” d’escriure de vegades en català “los senyors a sos majordoms, los amos a sos masovers, les senyores a sa família, les monges a sos parents, los marits a sas mullers, y en fi, tots los naturals se veuen en la necessitat d’escriure alguna carta o bitllet en català”. Quan es van reconvertir en catalanistes i van apostar per la Renaixença? Quan es va establir el sufragi universal masculí i havien de demanar al poble que els votés per tenir algun paper polític a Madrid. Amb el temps Ballot ves pogut afegir a la llista de situacions en que els “senyors” es veuen obligats a escriure en català: “i els polítics als seus votants”.     

En resum, un molt recomanable repàs de la història, tot cercant fils per teixir el futur.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s