La vida com a obra d’art

Un pot pensar que potser estaria bé llegir La vida instruccions d’ús abans dels 13 anys. El cert és que a aquesta edat no les llegiria ningú, tal com passa amb les instruccions dels electrodomèstics o amb les condicions legals de qualsevol aplicació informàtica. I menys si no has arribat als 15 anys. En el meu cas, quan es va publicar el llibre en francès, el 1978, ja tenia força més de 13 anys i encara es va trigar deu anys més a publicar-se en castellà, què és com l’he llegit el 2020, potser amb el morbo de saber en que m’he equivocat, en que l’he encertat i si encara em queda res que pugui arreglar… retroactivament.  

Certament la complexitat de la vida justificarien que les “instruccions” tinguin 634 pàgines amb 99 capítols més un epíleg, hi apareguin 3.000 noms diferents, entre personatges, localitzacions i esdeveniments i s’hi expliquin més de 110 històries que tenen lloc entre 1833 i 1975. En definitiva una Bíblia dels segles XIX i XX.

La lectura de cada u és necessàriament particular i singular. La meva us la resumeixo en poques línies. Hi ha tants models de vida com de telèfons mòbils. Però és poden agrupar en tres categories:

La vida com a obra d’art. Supòsit en que cada persona es realitza en llibertat, decidint que vol ser i com vol ser. Com tota obra d’art pot ser d’interès o no, es pot considerar bona o dolenta, pot ser d’avantguarda o passada de moda, pot seguir models acadèmics o ser naïf, pot ser digna de conservar-se a un museu o d’oblidar-se per sempre més. Però en la gran majoria de casos la seva realització requereix acomplir amb una condició prèvia: tenir la vida material resolta, estar alliberat d’obligacions materials, en definitiva formar part de les classes acomodades de qualsevol època.

La vida com a obra d’artesania. És típicament l’opció dels membres més capacitats de les classes subalternes per aprofitar les oportunitats de l’ordre social establert. Gent especialitzada en resoldre problemes concrets. Amb habilitats reconegudes i recompensades més o menys generosament per la societat, cosa que permet viure de forma relativament acomodada als seus protagonistes, sempre i quan mantinguin el servei que presten a les classes dirigents. Durant el segle XX n’han format part regularment alguns professionals liberals com metges o advocats, petits industrials i comerciants o alguns periodistes d’èxit.

La vida com a producte industrial. Recurs de supervivència de les classes baixes. Viuen condemnats a dedicar la seva vida a produir i consumir sistemàticament els bens que en cada moment demanda el manteniment de l’ordre establert. Amb l’únic estímul de l’aspiració a augmentar mínimament la seva quota de consum i confort i sota l’amenaça permanent de caure en la marginalitat i la obsolescència. El marge de llibertat vital tendeix a zero.

Hi ha artistes que ens venen la idea que cada vida es una obra d’art creada en llibertat. En el pitjor dels casos potser una obra d’artesania. Menys la vida dels subalterns, que és un vulgar producte industrial en sèrie. I si tenen mes de 45 anys, probablement un producte obsolet, en el millor dels casos llest pel reciclatge. 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s