Salvem la Volkswagen! KAMIKAZES!  

De petit jugava amb uns cotxes de plàstic. Feien uns 6 o 8 centímetres de llarg. Tenien la forma exterior d’un clàssic americà dels anys 50 i eren buits per dins. Dos filferros feien d’eixos amb les rodes clavades a les puntes. Nosaltres els reomplíem de plastilina perquè tinguessin més inèrcia quan els fèiem córrer pels circuits que dibuixàvem  a terra, fos amb un guix sobre la vorera, fos amb una branca o una pedra en un feix de terra.

No era un joc innocent. Ens estàvem preparant per desitjar un cotxe de veritat i sentir-nos “realitzats”. Era el temps del “100 per hora”. Anar a “100 per hora” era l’aspiració màxima de tothom. I es deia per tot. És a dir que el cotxe i la velocitat ja s’havien convertit en el paradigma dels temps.

Més tard vaig descobrir que el meu oncle era mecànic i hi entenia de cotxes. Waw! Arribats a l’edat de decidir que vols fer va ser una referència. Cada setmana em comprava la revista argentina CORSA, dedicada a les competicions automobilístiques. M’estudiava al detall tots els cotxes de Fórmula 1… l’aerodinàmica, la mecànica, les proporcions dels motors… el Lotus de Fittipaldi… Em vaig passar la carrera dibuixant els cotxes del futur… i no anava gaire desencaminat.  

Sembla lògic que la nostra generació no entengués, ni volgués entendre, la crisi del petroli dels anys 70. Tot just s’estaven generalitzant els “beneficis” del petroli, el miratge de la “llibertat absoluta” de moviments que ens aporta el cotxe i la “velocitat” convertida en la droga social més ben vista.

Evolució del Chevrolet Impala

En aquells temps als Estats Units la industria de l’automòbil canviava totalment els models cada any. Entre la classe mitjana qui tenia un cotxe de més de dos anys “sentia” que estava desfasat, antiquat, com qui porta un vestit passat de moda. Busqueu a les imatges a Google i us en fareu una idea. Per cert, els sedan americans dels 60 portaven motors de 5.000 cc.

Les coses han canviat. En aquell temps el món tenia 25 habitants per kilòmetre quadrat. Ara en té 52. El 1950 a Espanya hi havia 7 cotxes per cada 1.000 habitants. Ara n’hi ha un cada dos habitants. Si descomptes menors d’edat i avis retirats de la carretera cada ciutadà mou un cotxe, normalment de quatre places o més.

S’acompleix així plenament el projecte de Hitler en fundar la Volkswagen el 1937: “un cotxe per a cada alemany”.  Des de llavors el nombre de cotxes per mil habitants s’utilitza com a indicador del desenvolupament i el benestar d’una societat.

Publicat per Moisés Simancas Cruz: Producció de vehícles i població mundial 1950-2014.

En el nostre ordre mental la divisa compartida per Hitler i Ford segueix vigent. De fet és la base sobre la que es planteja el futur: el cotxe elèctric com a mesura de la modernització i la sostenibilitat mediambiental. Ens volen fer creure que el problema és el petroli i no els cotxes. Segur? Podem posar en circulació 7.000 milions de cotxes elèctrics al món? Per quines autopistes circularan? On els aparcarem? D’on traurem el liti per les bateries? Com produirem i distribuirem electricitat per carregar-les? Com les reciclarem?

Certament els últims 100 anys hem organitzat el món en funció dels cotxes. Les autopistes, els centres comercials, les urbanitzacions i polígons industrials suburbans, els grans aparcaments en qualsevol centre de serveis: aeroports, hospitals, universitats…

La indústria de l’automòbil és l’òrgan vital de la nostra economia. Si demà és prohibissin els cotxes… 1,8 milions de treballadors, el 10% dels ocupats a Espanya, es quedarien directament sense feina. Haurien de tancar 45.000 tallers mecànics. Les televisions privades perdrien la meitat de la publicitat, i per tant el finançament de la seva meravellosa programació. També deixarien de morir en accidents de trànsit entre 1.000 i 2.000 persones cada any i es deixaria d’importar una part del 66 milions de tones de petroli que calen anualment per mantenir en funcionament el parc d’automòbils, entre altres coses.

… però jo perdria la llibertat de moviments i no he treballat tota la vida per ara haver de caminar. Fixat que ha estat eliminar els peatges de l’autopista i multiplicar-se el tràfic i els embussos, indicador clar que els catalans necessitem moure’ns més i que només les penúries econòmiques ens frenaven de treure el cotxe a la carretera. En tres setmanes s’ha demostrat que necessitem un o dos carrils addicionals en cada direcció.

Així que l’anunci que la Generalitat subvencionarà la compra de cotxes elèctrics i que Espanya utilitzarà els diners europeus per subvencionar una fàbrica de bateries que faci rendible per a la Volkswagen fabricar cotxes elèctrics a Martorell és una gran notícia. Cal salvar la Volkswagen (el cotxe del poble en alemany, literalment). El següent pas és ampliar les autopistes catalanes. Si no ho fa Sánchez que no li aprovin els pressupostos!

Catalunya i Espanya pugen al tren de la innovació a gran velocitat. Van a 200 per hora! Llàstima que sigui en contra-direcció del que necessita el planeta. KAMIKAZES!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s