Anem venuts… i no ho volem saber

Quasi 600 pàgines per mirar d’entendre un petit poble entre quatre muntanyes. L’esforç de Serés em recorda una sensació que visc amb freqüència: si ens agraden els paisatges de muntanya és perquè són abastables, són limitats, tenen horitzons definits. Pugem a un cim i tenim un món a la vista, un món tancat que s’acaba amb les muntanyes i que, semblaria, podem conèixer i, per tant, controlar la nostra vida al seu interior.

Per contra el desert ens fascina per la sensació d’infinit. L’horitzó no és el límit. Cada passa que fem avança amb nosaltres. L’única il·lusió que vivim és la de saber-ho tot del desert perquè tenim la sensació, errònia, de que no hi ha res a saber, que amb un cop d’ull ja és tot vist. Però tirem cap on tirem no sabem on som ni cap a on anem. .

Primera sensació de la lectura: ho volem saber tot per viure amb certesa, amb seguretat. Per què? Perquè només podem decidir el que fem a partir del que sabem i tot el que no sabem ens convida a equivocar-nos. Potser per això uns prefereixen acceptar com a veritat tot el que senten dir i altres viuen convençuts que tot el que senten es mentida i sempre els estan enganyant.

Segon interrogant de la lectura: la gent necessita drogar-se per suportar aquest sistema que condemna la majoria a malviure? O la droga forma part del mecanisme de sotmetiment de la majoria de la gent al sistema? Potser és què, com diuen en castellà: “se juntan el hambre con las ganas de comer”.

Un altre dia parlem del llibre.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s