Qui dirigeix el negoci?

Al llit de mort, agonitzant, el vell Isaac comprova si l’acompanyen tots els fills: David, Aaron, Margarida, Jacob, Regina, Saul… Un cop acaba de passar llista Isaac esclata: si tots sou aquí estimats fills, ¡QUI ÉS A LA BOTIGA? ¡QUI VETLLARÀ PEL NEGOCI ARA QUE EM MORO?

El llibre de Manuel Pérez m’ha recordat aquest vell acudit de jueus. I aquesta és la pregunta fonamental. Si com diu el llibre l’elit ha perdut la partida, qui dirigeix el “negoci” i quin futur té?

Quan a la classe dirigent no li fa cas ningú, deixa de ser dirigent. És el que li ha passat a la burgesia catalana en els últims 20 anys, objecte de la crònica de Manel Pérez. Qui li ha pres el relleu? El llibre explica repetidament com els burgesos de tota la vida, els polítics catalans tradicionals i fins i tot les institucions econòmiques representatives s’han vist amenaçades repetidament de ser desbordades per les “classes mitjanes”.

La burgesia catalana que “ha perdut la partida” no és només gent amb molts diners. Eren històricament una xarxa d’interessos econòmics que modelaven la societat catalana a la seva mida per poder créixer i reproduir-se millor. Comptaven amb poder econòmic, però també amb capacitat d’influència política, cultural i social.

De la mateixa manera, les classes mitjanes no venen definides per uns ingressos econòmics a mig camí entre la pobresa i la riquesa. Les classes mitjanes que disputen a la burgesia catalana ser la “classe dirigent” són la gent que fa funcionar el país dia a dia. Són enginyers, advocats, periodistes, comerciants, economistes, funcionaris, professors universitaris, administradors d’empreses, autònoms, petits i mitjans empresaris… la gent encarregada de prendre decisions i posar en marxa la maquinària econòmica i social del país cada matí. Estrictament no qüestionen el sistema, sinó que estan convençuts que el poden fer funcionar millor. Molt millor. Només cal que els deixin fer a ells, amb independència. I estan convençuts que ho demostren cada cop que mobilitzen milions de persones al carrer sense que quedi ni un paper per terra.

El problema de la burgesia catalana és que tenia poder econòmic, polític, social i cultural, però no l’Estat. I l’Estat a Catalunya té el poder de la llei i l’ordre -jutges, policia i Guardia Civil-, però no el polític, social i cultural. L’Estat va ser capaç limitar l’autonomia de Catalunya el 2010 retallant l’Estatut, però quan va tenir el poder total, amb el 155, es va retirar de seguida. És una mena de “perro del hortelano, ni come ni deja comer”. Mentrestant va buidant Catalunya de tot poder per concentrar-se a Madrid, de manera que amb la globalització la burgesia catalana perd poder econòmic a Espanya i al món.

La clau està en una dada del llibre: “menos de una de cada cinco grandes compañías catalanas pertenece a accionistes locales; más del 80% restante està en manos de multinacionales o sociedades españolas del resto del Estado”.

En la mateixa mesura que perd influència econòmica global la burgesia perd poder polític, cultural i social a Catalunya. La nova classe dirigent, les classes mitjanes, tenen poder polític -disputat avui entre la facció liberal (Junts) i la facció socialdemòcrata (ERC)- i influència social, però no disposen de poder econòmic que els doni autonomia, com vam poder comprovar amb la fuga d’empreses de l’octubre de 2017, detalladament documentada per Manel Pérez en el seu llibre. Intenten dirigir el “negoci” entre la paret del xantatge econòmic i financer i l’espasa de Dàmocles del poder coercitiu de l’Estat. I tenen una amenaça greu sobre la taula, la divisió del poble en dues comunitats enfrontades, però aquest és un altre tema… o no.