Un pare que maltractava la dona li provocà un part prematur. El fetus no era prou format però lluitava per sobreviure. El pare reaccionà amb violència i el rematà. Aquell monstre va seguir maltractant la dona i, encoratjat per la immunitat, en va sotmetre i maltractar moltes altres. Els successius fills d’aquella dona naixien sotmesos al servei del gran maltractador. Qualsevol intent de rebel·lió era violentament reprimida en nom del gran mite patriarcal. I encara és així.
Això és el que va passar l’any 1520 amb Castella. Amb el suport de l’alta noblesa, la corona va engegar un espoli sense precedents dels bens del regne, trencant l’equilibri de poders entre reis, alta noblesa, baixa noblesa, ciutats i camperols. El conflicte va esclatar com una defensa de Castella enfront del saqueig desencadenat pel nou rei estranger i el seu entorn. La rebel·lió va ser liderada des de les ciutats. I dins de les ciutats va mobilitzar a una emergent capa de productors artesanals i proto-industrials. Gent comú, sense títols nobiliaris ni gaire protagonisme polític previ.
Per tant tenim un règim rapinyaire, parasitari, corrupte i impermeable als interessos dels habitants del regne, que amb la seva desmesura provoca una violenta reacció popular. La crisi precipita la col·laboració entre ciutats abans poc relacionades entre elles i ara amb un enemic comú i interessos confluents. En un segon moment l’impuls antioligàrquic arrossega sectors camperols.
La revolució dels “comuneros” de Castella del 1520-1521 revela un canvi estructural en marxa: el nou paper i el poder polític de les ciutats, i el creixent pes i protagonisme dels productors no agraris. S’estan generant les condicions per un nou projecte social de convivència que qüestiona l’antic règim, però encara no és madur. En paral·lel d’una brutal campanya militar, els “comuneros” fan grans esforços en l’organització i institucionalització d’un nou règim polític. Els exclosos de l’antic règim guanyen drets i protagonisme polític. Miguel Martínez parla i cita reiteradament l’existència d’un procés “constituent”.
En la pràctica s’avança cap un acord interclassista que apunta al naixement d’una nació castellana. Un moviment nascut de la resistència a l’opressió d’un règim estamental, basat en la força i l’extracció sistemàtica de la riquesa generada pels sectors productius del camp i la ciutat. Però la crisi arriba massa d’hora. No hi ha una classe dirigent amb pràctiques i interessos que omplin de contingut i força aquest nou projecte. S’atorga el lideratge a membres de la noblesa i fins i tot algun membre de l’alta noblesa rebotat amb la corona. Hi ha desercions i errors tàctics i estratègics. La guerra es decanta a favor de la corona.
En plena crisi Carles I va ser proclamat emperador a Aquisgrà. La no nata nació castellana s’enfrontava a un imperi. Poc després aquest model imperial extractiu es veurà reforçat i consolidat amb els ingents recursos que li proporciona la colonització d’Amèrica. Mentre s’avortava el projecte de “nació” castellana de base popular es consolidava la “nació” imperial, Espanya, construïda des d’un poder estamental improductiu, basat en l’espoli sistemàtic dels seus dominis. Uns mals, una mentalitat i una forma de fer, es a dir, una cultura, consubstancial a la pràctica política espanyola fins el dia d’avui. Felipe VI dixit.
Si heu arribat fins aquí podeu oblidar la metàfora inicial del maltractador, un recurs ahistòric i demagògic orientat a captar l’atenció del lector. Espero em sigui perdonat.
Comuneros. El rayo y la semilla (1520-1521). Miguel Martínez. Hoja de Lata Editorial, Xixón, Asturies, marzo de 2021
Som el que comuniquem 