Sobre El Punyal del sarraí, d’Albert Salvadó
És admirable la capacitat d’alguns autors per imaginar situacions històriques i narrar fets, imaginaris però plausibles, que sabem o intuïm que van succeir, però no tenim testimonis de referència. Aquestes històries ajuden molt a entendre la “història”. Només tenen un problema. Sempre tindrem el dubte d’en quina mesura s’aproximen a la realitat.
Tenim dues opcions. Exigir a l’autor un coneixement profund del temps en què situa l’acció, i que com passa en el cine, no aparegui un rellotge digital en una escena de gladiadors. Però qui pot jutjar els coneixements de l’autor? Només algú amb més informació que el mateix autor i, per tant, no pot ser el lector estàndard.
Alternativament, és el lector qui ha de fer un esforç per ubicar-se en el context històric i qüestionar-se, pas a pas, cada escena del relat. Habitualment va venut. No només això. La lectura es pot convertir en una tortura, un exercici de masoquisme cultural.
L’Albert Salvadó fa un relat planer, entretingut i fins i tot versemblant del llegendari Jaume I, el conqueridor. Però quan llegim “Catalunya” i “Aragó” en aquesta història tenim un problema. Tenim clar que la “Catalunya” i l’”Aragó” del segle XIII no són la Catalunya i l’Aragó actuals? Que, excepte la geografia, poc hi tenen a veure? Que, els conflictes d’aleshores i els d’avui no tenen paral·lel?
No és culpa de Salvadó si interpretem la seva història en claus actuals. És el més normal del món que ho fem així. Quines referències havíem d’utilitzar per entendre la seva història si no són les que coneixem, les que tenim més a mà? D’acord, però potser ens estem enganyant. No ho sé, però amb tota novel·la històrica em queda el dubte.
Ref.: Jaume I, el conqueridor. El punyal del sarraí. Albert Salvadó. Columna Ed., Barcelona, setembre del 2000
Som el que comuniquem 