No diguis res. L’aproximació de Patrick Radden Keefe al conflicte d’Irlanda del Nord, és una lliçó magistral de narrativa. No és un llibre d’història. No contextualitza el conflicte. Ni tan sols segueix a tots els actors. Però posant el focus en una de les cares del poliedre, anant a fons i seguint un fil coherent, fa prou comprensible el conjunt.
Formes a part, la seva història permet una constatació. Els qui s’oposen a un projecte dominant, en aquest cas els nacionalistes irlandesos a la dominació britànica, tendeixen a reproduir la cultura dels “amos”. I aquesta és una carta perdedora.
L’IRA era una fotocòpia de l’exèrcit britànic i utilitzava exactament els seus mateixos mètodes, inclosa la tortura i l’assassinat. I en una societat tan religiosa com aquella inevitablement es generen personalitats disposades al sacrifici i cridades a salvar la “seva” societat. En aquest context, la més mínima renuncia al “paradís” és una heretgia (traïció) imperdonable. I, fins i tot quan es canvia d’estratègia davant l’evidència que per la força mai es guanyarà la guerra contra l’imperi, el mecanisme sectari encara funciona perfectament. Ara les seves víctimes són els herois d’ahir.
Aquesta història és fascinant. Indica com els mecanismes culturals d’una societat (dir-ne algoritmes socioculturals seria esnob, oi?) perviuen als més dràstics canvis polítics, i a la llarga tendeixen a reproduir l’antic equilibri. Potser és allò d’un pas endavant dos enrere. Tot es mou. Però ningú sap cap a on.
No m’heu entès? Llegiu “No diguis res”. Són 450 pàgines que es passen en no res.
Ref.: No diguis res, Patrick Radden Keefe. Edicions del Periscopi, 2021.
Som el que comuniquem 