Eren les nou del matí. A plaça Espanya fotia rasca. Un ventet persistent se’t colava sota els pantalons. Ens havíem llevat aviat. És cert que molts de nosaltres ja ens llevem aviat de normal, però la majoria no en tenim obligació. Era un dia especial. Anàvem a pixar-nos en Sánchez i Macron, tot i que molts no ho sabien.
Pujàvem com un riu per l’avinguda Maria Cristina. No era un riu francès, d’aquests que porten molta aigua, més aviat com un ibèric, d’aquests que normalment “baixen” secs i de cop ho aneguen tot. Avui, sense fer mal, feia goig després de tanta sequera.
Tot d’una veies que quan les estelades eren a tocar de la Font Màgica, moltes es desviaven cap al CaixaFòrum. Quin poble! Quin interès per l’art! Però era aviat, no s’obrien les portes i la filera feia mitja volta. Es notava que es feia urgent trobar una alternativa i a la zona no n’hi ha gaires.
Finalment ho vaig trobar. Hi havia ambient. A una banda es sentia: “un cafè llarg”, “un cafè largo”; “un entrepà de formatge i un tallat”, “un bocadillo de queso”, “això, un entrepà”… A l’altra banda de la sala es feia una filera de dones davant del lavabo. Els homes no feien gaire cua. No eren menys però anàvem més ràpid. Era evident que tots teníem la pròstata fora de servei.
Tot d’una es van sumar a la cua mitja dotzena de Mossos d’Esquadra. Concretament de la unitat Robocop. Tothom se’ls va mirar encuriosits. Com s’ho deuen fer per pixar des de dins d’aquelles cuirasses? En tot cas els agents de l’ordre i les presumptes provocadores de desordres que justifiquen el seu sou feien cua cordialment per admirar en primera persona l’obra més coneguda de Marcel Duchamp. Tot d’una el cap va ordenar retirada i l’escena va perdre surrealisme. La mestressa continuava atabalada. No sabia si estar agraïda per la fortuïta allau de clientela o emprenyada per l’enrenou de pixadores que interferia el negoci. En tot cas una cosa anava lligada a l’altra.
Alleugerits, amb les estelades a l’espatlla, la filera tornava a pujar cap a la muntanya. Però el cafè és diürètic i a l’alçada del museu un alt percentatge es tornava a desviar. La cua més important no es feia a l’exposició del Còmic, o a la de les mòmies egípcies, es feia al lavabo de dones, avui la màxima atracció de la instal·lació, que pocs cops ha tingut tants visitants.
Tornats a les escales de la Font vam cridar quatre cops In– inde- indepènden -cia! I vam desfilar satisfets cap Espanya, la plaça vull dir. Ja ens havíem pixat en Sánchez i Macron.
De dalt el MNAC Sánchez s’ho mirava foteta, com dient “aquest exèrcit és inofensiu”. No sap que avui només han vingut els alliberats de l’esclavatge per edat, la resta espera el seu torn al lloc de feina.
Som el que comuniquem 