Ara fa 150 anys les diferents burgesies europees s’esforçaven a expandir i reforçar el seu domini territorial i econòmic en competència amb les potències rivals. Ideològicament, invertien grans esforços en fer hegemònic el seu projecte de convivència social: el nacionalisme. El progrés i el benestar “nacional” depenia tant de la capacitat de mantenir a ratlla les “nacions enemigues” i del resultat de les successives guerres, com de garantir l’ordre intern i la pau social.
En aquell context, sembla natural que la resistència al domini burgès es dediqués a negar els valors hegemònics. Així va néixer una de les “banderes” dels moviments d’esquerra, “l’internacionalisme proletari”. La burgesia era nacionalista i el nacionalisme portava a la guerra. El “poble” era qui sostenia l’economia amb el seu treball i era carn de canó a l’hora de defensar la “pàtria”.
En els moments decisius, com la “I Guerra Mundial”, els partits del “poble” van abandonar la bandera de “l’internacionalisme proletari” i el “poble” va ser sacrificat en l’altar de la guerra patriòtica.
Cent anys després, l’escenari ha canviat substancialment. Contra totes les previsions dels teòrics d’esquerra, avui els actors dominants del capital internacional impulsen la globalització. Això implica la pèrdua de gran part de les conquestes socials del segle XX, en especial en els països més desenvolupats. Alhora s’estén una inseguretat generalitzada, precarietat se’n diu ara, entre els treballadors, que competeixen entre ells i amb els treballadors de tot el món pel “dret a la feina” que, en el sistema vigent, vol dir dret a viure.
Per tant, s’han invertit els termes. Ara l’elit més poderosa és “internacionalista”, “transfronterera”, “multinacional”, i la resistència a aquest domini, intentant negar els valors hegemònics, gira cap al “nacionalisme”, en un intent de preservar o recuperar les posicions perdudes. L’esquerra ha estat incapaç de canalitzar aquest “nacionalisme proletari” que ha anat a parar a mans de la dreta nacionalista.
El fracàs de les esquerres no rau a mantenir la bandera de la solidaritat internacional quan la seva base social gira descaradament cap al nacionalisme. El fracàs de les esquerres rau a no haver estat capaç de preservar els drets dels treballadors enfront del procés ultraliberal de globalització, i això les empeny cap a la irrellevància en la nova situació. Mala peça al teler… tot i que a Europa quasi no queden telers, són tots al “Tercer Món”.