No hi ha UNA història. Hi ha N històries simultànies

A proposit de: Apeirògon de Colum McCann

1

Aquesta història tracta de dues tribus obligades a conviure/disputar-se un mateix territori, molt petit, una estreta franja de terra entre el mar i el desert. Una ha sobreviscut sotmesa als successius imperis que han conquerit aquell lloc. Mai ha tingut estat propi. L’altra ho ha fet perseguida i dispersa pel món sencer, però reivindica aquell territori com a propi perquè li “va prometre Déu”. Fins fa poc tampoc tenia Estat.

2

Les comunitats sense Estat tendeixen a desenvolupar projectes socials integradors, inclusius, socialitzadors. Des del moment que resten condemnades a enfrontar-se a un Estat aliè, que concentra tots els poders, necessàriament han de provocar expectatives que generin cohesió social entre la seva comunitat i el rescat dels qui viuen en la precarietat i l’exclusió . Per això aquestes tribus compartien projectes democràtics i nominalment socialistes mentre s’oposaven als imperis que regien les seves debilitats. Però un cop va esdevenir un Estat la lògica del poder es va imposar, amb els mitjans que calgués.

3

El poder de l’Estat li permet construir carreteres exclusives per la seva tribu així com altres serveis vetats als altres; tancar i aïllar pobles sencers; establir controls de circulació arbitraris i provocar el caos a voluntat, fins bloquejar ambulàncies que atenen emergències i que mai arribaran a destí; fer respectar escrupulosament la propietat privada dels seus, però alhora donar suport a l’espoli de les propietats dels altres per ocupar i colonitzar progressivament la totalitat del territori…

En nom de la seguretat del seus l’Estat utilitza la violència sense límits ni control. Pot assassinar un poeta de la tribu rival exiliat en un país llunyà, a 3.000 km de distància. Pot creuar mig món per segrestar, repatriar i tancar a la presó en règim d’aïllament total durant una dècada a un dels seus, si el considera un traïdor. Pot humiliar indiscriminadament als membres de l’altre tribu denigrant els seus rituals religiosos. Pot detenir-los, maltractar-los i torturar-los arbitràriament. Pot condemnar a anys de presó a uns nens que tiren pedres…  

4

La tribu sense Estat institucionalitzat respon a la violència amb violència. Des de petits els seus membres assimilen la seva identitat a l’enfrontament tribal, primer a cops de pedra i, a la llarga, poden arribar a sacrificar la seva vida en atacs individuals amb arma blanca, o en atemptats suïcides indiscriminats. Els màrtir estan convençuts que amb el seu sacrifici donen vida a la seva comunitat…  Materialment sembla absurd, però ideològicament té molt sentit…

Un conflicte particular/universal

5

Es titula “apeirògon”, però no ho és. Només té 1001 segments, 500 de pujada i 500 de baixada. N’és una aproximació simbòlica. Com les mil i una nit o la bíblia pren forma d’una història d’històries. Com la vida mateixa sembla no tenir final. Està protagonitzada per dos homes als que el conflicte els ha arrabassat part de la descendència, les seves filles de 13 i 10 anys respectivament. La privació de transcendència els empeny a qüestionar junts la lògica excloent de la història de les comunitats. Un punt de vista fàcil de comprendre pels que no som membres d’aquelles tribus, com l’autor.

6

Són molt poca gent i és un territori petit sense massa interès natural. Però aquestes dues tribus tenen una gran projecció perquè són els creadors del déu únic. La concepció del déu únic va tenir una gran avantatge competitiva en la relació entre pobles. Genera una mentalitat excloent, ja què si hi ha un déu únic també hi ha una única veritat. Si el déu únic és el nostre, vol dir que som el poble escollit, per sobre de la resta de pobles, que en conseqüència viuen un món fals, en el millor dels casos equivocat i contrari a l’ordre sagrat. És la base ideològica del racisme i el colonialisme.

Una altre premissa de tenir com a propi un déu únic és que no hem de retre comptes dels nostres actes amb ningú més que amb el nostre déu. Per tant tots els nostres actes en relació als altres pobles queden automàticament justificats, formen part de la voluntat de déu, no els pot investigar ni jutjar ningú aliè. Tot això sense menystenir la cohesió interna que genera en el poble escollit la institució d’un ordre basat en el pensament únic i inqüestionable derivat de creences i normes sagrades unívoques.

La supremacia inherent al poble escollit sobre la resta de pobles és el resultat últim de la creació d’un déu únic. Quan ha arribat a aquest punt l’invent ja ha posat a l’espècie, la humanitat, per sobre de la resta d’espècies animals i vegetals i, en general, per sobre de tota la natura. És una cosmovisió amb una força increïble. L’home o el poble que l’inventa té al seu abast el domini absolut de la natura i de la resta d’homes i pobles. En nom de la creació ho pot destruir tot.

7

Pensar que un invent tan poderós se’l quedaria en exclusiva el poble d’origen era una ingenuïtat. Aviat se’l van apropiar els successius imperis que van conquerir aquelles terres. La superioritat demogràfica i material els havia permès vèncer i dispersar el “poble escollit”, però a la llarga van haver de reconèixer la superioritat ideològica del déu únic i s’hi van convertir.

8

La història va fer un gir de guió quan un estat punter tecnològicament va portar la lògica del poble escollit més lluny que ningú i va intentar eliminar d’un cop i per sempre el “poble escollit” original, ara convertit en víctima del seu invent. Una aliança de la resta de “pobles escollits”, que ara compartien la poderosa ideologia del déu únic, va aconseguir frenar in extremis el que s’havia anomenat  la “solució final” i que ha quedat com a paradigma del risc de creure’s l’escollit.

9

Les petites tribus d’aquesta història tenen un déu únic. En origen seria el mateix déu, però al llarg de la història cada comunitat ha anat adaptant l’invent a les seves necessitats i circumstàncies. Les dues tribus germanes, o com a mínim cosines-germanes, han construït dues religions i han localitzat els respectius llocs sagrats dins aquell petit territori sense massa interès natural però carregat de simbologia universal. Recordeu les croades.  

n

Les claus d’Apeirògon arriben a les pàgines 534-35-36 amb les idees de dos autors clarividents.

Víktor Ullmann era presoner al camp de Theresienstadt el 1943 quan va compondre una òpera titulada L’Emperador d’Atlantis, utilitzant un llibret de Peter Kien. Al llibret l’emperador declara Una guerra santa a matadegolla! Tots contra tots! Sense supervivents! Una idea de força actualitat. L’Emperador intenta reclutar la Mort però, ofesa per la mecanització de les matances, la Mort es declara en vaga. “L’Emperador lluita per imposar la seva llei, però -com que no pot matar ningú- el seu poder ha començat a disminuir ràpidament”. És la definició de l’essència del poder de l’Estat, la violència.

Vist l’assaig general de l’opera les autoritats nazis del camp de concentració van cancel·lar la representació. Poc després a Ullmann el van enviar a Auschwitz. Just abans de pujar al tren camí de la càmera de gas va aconseguir passar la partitura de L’Emperador d’Atlantis a Emil Utitz, el director de la biblioteca del camp.

Ullmann havia escrit un cop que “el secret de qualsevol obra d’art era l’anihilació de la matèria a través de la forma”.  El contrapunt el posa Colum McCann citant Borges, qui expressava la impotència del seu art per les limitacions de la forma: “El llenguatge era successiu: per la seva pròpia naturalesa no es podia congelar en un sol lloc i, per tant, no podia atrapar la pura simultaneïtat de totes les coses”.


Apeirògon, Colum McCann (2020). Traduït per Marta Pera Cucurell. L’Altra Editorial, Barcelona 2021

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s