Unes abraçades insuportables a Capri

Vas al teatre per veure quatre actors que es pregunten pel sentit de l’existència dels seus personatges: un novaiorquès, una polonesa, una russa i un txec. Els actors, prodigiosos. Una hora i mitja en escena, lluitant coordinadament amb un text dens i dramàtic farcit de significats. Un gran exercici d’actors. Un circ de la paraula.

Els personatges. Des d’una altra galàxia el subconscient els diu que han de patir l’infern en aquesta vida per arribar al paradís. És l’argument de totes les religions monoteistes des de sempre. També d’algunes filosofies materialistes que esdevenen així religions laiques. Es nota que l’autor és rus, porta l’ortodòxia incrustada al discurs. També la sexual, única activitat explícita de recerca del sentit de la vida dels personatges, que no se sap de què viuen en un món descontextualitzat, accentuant la buidor que percep l’espectador, lluny de la calma a que aspira un dels personatges.

Aquí el sexe és l’única connexió pràctica entre els personatges, un plaer, això sí limitat a profundes mamades i enculades, fins i tot necrofíliques. Es a dir un plaer limitadament mascle. Es a dir molt rus també. Només els matisa l’alcohol i la droga que tant aviat són via d’escapament com espurnes de lucidesa. Viatjant de Nova York a Berlín tots passarem un infern, i tots ens guanyarem el paradís.

Res de nou. Aquesta mateixa setmana llegeixo que Walter Benjamin va viatjar a l’illa de Capri per buscar la calma necessària per acabar un treball acadèmic per ser professor universitari. Però allí es va fondre en una intensa abraçada física i intel·lectual amb Asja Lacis. Ella, directora, actriu i cineasta letona impulsora del teatre proletari per a nens i de la improvisació, el va guanyar al marxisme. El resultat va ser un gir en les reflexions filosòfiques de Benjamin, sempre incrustades de l’ortodòxia jueva. De tornada a casa Benjamin es va divorciar i més tard va viatjar a Moscou per retrobar-se amb Asja Lacis, però ella ja tenia qui l’abraces.

Les variacions en les nostres vides són quasi infinites. Però amb un cap, dues cames i dues mans, sempre acabem vivint situacions paral·leles. Perquè les abraçades i la solitud són reals i palpables mentre l’infern i el paradís en són sentiments derivats.