Aquesta setmana he anat al teatre. Dos cops. Suposo que he escollit obres que per algun motiu em semblaven interessants. Però el més suggerent no ha estat el que he vist a l’escenari (que també) sinó el públic. Amb els dos teatres plens no he vist cap hijab, ni cap negre, ni xinès, ni “panchito”. Cap “racialitzat” que es diu ara. Potser m’ha passat per alt, però jo no n’he vist cap, i estadísticament són el 20% dels 8 milions.
Vist això, és lícit pensar que les obres en qüestió no s’ocupen dels temes i problemes que preocupen als nous catalans. De fet, el públic era de vells catalans. No vull dir de “catalans de tota la vida”, vull dir de catalans que superen els 60 anys. En definitiva, jubilats.
Les obres tractaven de conviccions, llibertats individuals, conflictes de gènere, noves formes de família, democràcia, antecedents històrics… No eren temes trivials o frívols. Els espectadors estan convençuts que són els que definiran el futur. I aquest és el paper de la cultura. Només una observació: si aquest debat només l’atén la Catalunya jubilada, la que és al tram final de la vida, aquesta cultura no té gaires perspectives de futur.
Som el que comuniquem 