Aquesta setmana s’ha anunciat que a Catalunya ja som 8 milions. Som els que Catalunya pot mantenir portant una vida que valgui la pena viure? O som massa? O hauríem de ser més?
Evidentment som més que els 6 milions de 1980. Però alguns es lamenten que siguem més gent però menys Catalunya. Que en passar de l’1 al 16% de migrants se’n dilueixen les essències. El retrocés de la llengua pròpia (més que les sardanes o el rigor professional) n’és un dels trets més citats com a prova de desnacionalització.
És evident que una mica d’això potser hi ha. Però aquells que bramen contra els migrants i els conciutadans que no combreguen amb la ratafia o els aromes de Montserrat, més valdria que pensessin en que ha passat els últims trenta anys.
Els dos milions que s’han apuntat a la nostra festa compensen el fet que els aborígens tenim la taxa de natalitat més baixa del món. Que perquè cada u de nosaltres pogués viure més còmodament, no hem tingut fills, que els hem considerat massa cars. Que estem allargant la vellesa per sobre de les nostres possibilitats. I també què per engreixar els negocis hem contractat sistemàticament els que estiguessin disposats a cobrar menys, en comptes d’invertir en activitats amb més valor afegit.
És veritat que som víctimes d’un Estat vampir que practica des de la seva fundació un genocidi cultural permanent. Però, si no volíeu diluir les essències, haver follat més! Haver educat els vostres fills en el sacrifici de viure amb sous de menys de mil euros, en feines desagradables si convé! I haver exclòs de les essències nacionals la dèria de fer negocis fàcils, de grans beneficis immediats… allò de “la pela és la pela”, que potser és l’essència més universal de la catalanitat. Com a mínim haver follat més. Tot això que tindríem guanyat!