Llegir una història d’Àfrica i no conèixer el 90% dels pobles dels quals parla, ni la major part de les referències geogràfiques… fins que s’arribes a la colonització europea i et comencen a sonar les coses. Em costa suportar el menyspreu dels europeus per la resta de cultures del món. Primer les destruïm i després les degradem: “les trajimos la lengua i los derechos humanos” segons el nostre Borbó. Quina vergonya!
En la cultura europea dominant som els humans, cultes, racionals… Però per això cal falsejar, o directament esborrar, la història de les altres cultures. Segons Iniesta, en el cas d’Àfrica s’ha obviat la “convicció africana de què la societat forma part integrant de l’escala còsmica”, i per tant una visió profundament religiosa. Però probablement és més important negar allò que qüestiona el nostre sistema de vida: “les societats subsaharianes, possiblement (són) les úniques no engolides per la mitologia occidental del treball redemptor i del progrés únic”.
Quan estem discutint si el nostre món està en perill, pel culte al “progrés” i al “creixement” econòmic, potser ens hauria anat millor entendre “la tenacitat popular (dels africans) per evitar excedents d’importància”. Mentrestant, “occident” tracta l’Àfrica com un apèndix de la seva economia, una font de mà d’obra i un espai on exportar els seus problemes: Libèria, Palestina, Ruanda…
Que l’Àfrica negra és o era el paradís? Ni de bon tros! El paradís no existeix. Però potser tenim algunes coses a aprendre quan sortim de les nostres fronteres… mentals. En especial sobre nosaltres mateixos.
Referència: Kuma. Historia del África negra. Ferran Iniesta Biblioteca de Estudios Africanos. Edicions Bellaterra 2000. Barcelona 1998.